Ser qui no ets...

Fa uns dies vam estar jugant a ser que ets qui no ets. El joc consistia en el següent: ens havíem d'asseure davant de la càmera i deixar que els altres ens fèssin fotos. Guanyaves si aconseguies que en alguna de les fotografies no se't reconeixes. Que no aparegués el teu somriure, la teva postura, el teu gest de vergonya, sinó el gest de l'altre, d'un altre...

Un joc una mica difícil, però molt divertit!

Jugar sense condicions

Sempre m'ha agradat no qüestionar-me la màgia. 

No empenyar-me en saber l'engany...

- Quin és el truc?

- No hi ha truc. És màgia.

 

Perquè el que veus és vertader. També incomprensible, però vertader.

La bellesa de la màgia existeix. La vius.

Com es pot dir que és una mentida?

I penso que potser hem perdut la capacitat de ser incondicionals.

Jugar sense condicions. El que importa és jugar i passar-s'ho bé per sobre de qualsevol altra cosa.

Aleshores quin sentit té posar en dubte la màgia?

Els nens quan juguen es posen una ploma al cap i són indis. 

No necessiten una disfressa com les de les pel·lícules de Hollywood. 

I són més indis que ningú. Ells s'ho creuen. Jo m'ho creia.

Però et fas gran i sembla que per ser un bon indi has de portar una bona disfressa d'indi.

I en l'espectacularitat, en l'esforç de cosir una bona disfressa d'indi, a vegades deixa de tenir cabuda la complicitat.

I per jugar de debó la complicitat és essencial, tinguis la disfressa que tinguis.

I pensant en això... en les coses petites, en les coses de nens, en la màgia i els jocs, us deixo el tràiler d'aquesta joieta de pel·lícula.

Mireia

Crit de Guerra

A l'ataque!!!!

Ataquem-ho tot. I cridem fort.

Cridem com indis. I saltem molt alt!

Agafem forces de dins els nostres crits.

I endavant!

Entendre els ulls

Dilluns va ser Sant Jordi, un dia que a mi em sembla especialment especial.

Dilluns va ser Sant Jordi i la Paula ens va convidar a un espectacle de poesia que feia el seu germà, el Víctor.

El primer poema que va llegir (que després vaig descobrir que no era un poema que era la presentació de l'espectacle...) em va agradar especialment. Ara ja no recordo ben bé el que deia, però sé que parlava de tocar fons per poder agafar impuls i estripar la vida. També sé que amb unes poques paraules, em vaig imaginar de nena caient en una piscina profunda, de nit, amb l'aigua molt fosca, desitjant ansiosa tocar el terra enrajolat per poder doblegar les cames i donar-me impuls per poder sortir a la superfície a respirar.

Les paraules només van durar uns instants, però la sensació de la caiguda s'ha dil·latat en el temps i d'alguna manera encara està en mi. En el seu moment em vaig sorprendre al adonar-me de la capcitat evocadora que tenen les paraules en cadascú. No és res que vingui de nou, és una cosa que sabem tots, però quan ho sents dins teu, sorprèn. I ara encara em sorprenc més quan em veig escrivint aquest post sense recordar les paraules exactes, però moguda pel neguit que em van provocar.

Últimament, m'agrada llegir poesia. I suposo que és justament perquè té aquest poder. A vegades només és una frase, dues paraules, un parràgraf que et trasllada, et transporta, i connecta amb alguna cosa dins teu. Sovint no saps ben bé quina és la raó però connecta, com si d'alguna manera en aquelles paraules hi hagués alguna cosa d'un mateix que al llegir descobreixes i t'apropies.

L'espectacle em va fer pensar en la Garra perquè em va fer il·lusió veure que la gent es mou per fer el que li agrada. I perquè vaig veure molt clar que això importa molt, més del que a vegades pugui semblar. És com si el moviment provoqués més moviment... Així que em va fer il·lusió i em va donar forces per moure'm.

També recordo el títol de l'espectacle: "Entendre els ulls". També em va agradar i em va evocar altres coses que ja us explicaré un altre dia.

Mireia

Després d'una pausa...

 

A vegades, aturar-se fa por. Perquè tens la sensació que si et pares ja no podràs tornar a engegar mai més. Perquè quan el ritme disminueix, tens temps per reflexionar, i a poc a poc comences a dubtar de tot, de tu mateixa, del que has fet... de cop i volta pel teu cap tot són "vols dir?", "i si no funciona...", "és una bogeria". I t’envaeix una sensació de vertigen...

Sembla que si t’atures perds l’energia que et feia avançar. Sembla que perds les forces i que lentament et desinfles.

Però, pensant-ho bé, les pauses són necessàries per poder continuar endavant i no ofegar-se pel camí. Fer les coses per inèrcia tampoc és positiu. I a vegades t'has de convèncer que realment vols fer el que estàs fent.

Així que després d'aquest temps quiets, trèiem forces de dins i continuem amb ànims i sobretot amb molta il·lusió.

I amb l'intenció de regalar-vos una sorpresa de cara a principis d'estiu...

De moment, esperem que disfruteu d'aquesta primavera.

un final por todo lo alto

L'espectacle d'aquesta tarda m'ha recordat al que em transmet aquesta escena de 'Dancing in the dark': per sobre de tot disfrutem, aprofitem els moments i valorem la bellesa que ens envolta.

Perquè realment haver-ho fet millor o pitjor ha estat el menys important... haver aconseguit crear aquesta connexió i aquesta harmonia és brutal! Felicitats a tots, en especial a la Mire!

I, sobretot, moltes gràcies perquè m'ho he passat moooooooooooooooooolt bé :)

Paula

PD: potser m'ha quedat molt pastelón... però es que és veritat!

HELP PEOPLE IMAGINE

(Escrit per Laura Peinado)

Avui ha nevat... es crea un paisatge màgic, i la gent reacciona de maneres diferents... alguns només pateixen per si podran arribar a la feina, per si s’hauran retrassat els trens i es crearà el caos de la ciutat... d’altres se’ls hi omple el cor d’emoció.

a mi m’ha passat això. M’he llevat i m’he emocionat. Ha sigut un dia diferent (amb molta feina... però a la vegada tot molt màgic). He pensat que era una bona ocasió per escriure’t i explicar-t’ho.

Simplement això, que ha nevat, i que veure coses diferents, que alteren la rutina de les vides emocionen a molta gent... i saps? crec adam, que tu estan aconseguint i aconseguiràs això... algun dia ens plantarem a algun lloc i trencarem la rutina d’algunes persones... i segurament els hi omplirem el cor d’emoció.

Això m’ha fet pensar en un dia que passejava per les rambles i vaig veure una dona amb un barret de cowboy, anava passejant-se molt a poc a poc fent moure tres sabates. Sí, tres sabates. Ella en portava dues de posades, però a més a més en duia tres més... que les feia avançar amb paciència rambla avall en fila. Ara la dona agafa la última sabata i fa que avanci les altres dues. Ara torno enrere i la que s’ha quedat l’última la faig avançar fins al davant de tot. I ara torno enrere i faig avançar la primera i així successivament. La gent se la mirava. Jo me la mirava. Era curiós. Trencava esquemes. Et feia pensar. En una sabata hi posava: “HELP”, en l’altra “PEOPLE”, i a l’altre “IMAGINE”. Realment la gent se la mirava i no et deixava indiferent. I saps, Adam, al veure-ho vaig pensar en tu i vaig pensar que t’ho volia explicar!

A vegades farem avançar la il·lusió, tres simples sabates que no volen deixar indiferent a les persones. Per fer-ho... paciència... amun i avall.. no sempre seguirem una línia recta. Però la qüestió és avançar i no deixar indiferent a la gent. Gràcies a tu, Adam, crec que ho aconseguirem. No tinc gaire temps perquè jo he decidit ocupar-me’l.. per això no vinc gaire a les sessions dels diumenges. Però saps? et porto molt a dins i sovint penso en tu.

Gràcies i cap endavant!!!
A tu, les tres sabates i a tots els que les fem avançar!!

Sembla que tot encaixa

Quan vem fer la primera reunió a l'octubre de seguida vem tenir clar que una de les coses més importants era triar un tema des d'on poder començar a inventar. I després de donar-li unes quantes voltes vem decidir escollir com a punt de partida la por.

Aquest diumenge la Gina em va preguntar si la història que proposàvem per l'espectacle seguia tenint alguna relació amb el tema de la por. En aquell moment no li vaig donar molta importància a la pregunta i li vaig respondre que sí, clar, que encara que no fos de manera evident la por era el tema de fons de tota la història.

Més tard, quan ella ja marxava, em va donar un llibre per a nens amb unes il·lustracions molt boniques: El abrigo de Pupa. El llibre explica la història d'una nena que surt al carrer abrigada amb les seves pors, però l'abric cada vegada li pesa més, més i més...

Quan me'l vaig haver llegit vaig pensar que entenia millor la preocupació de la Gina, i em vaig plantejar més seriosament quina relació podia tenir el tema de la por amb la resta de l'història que estem inventant... I pensava, bueno... en realitat tot plegat parla de la paràlisi que pot arribar a causar la por. S'acaba el moviment... el bloqueig porta al bloqueig... el silenci a més silenci... no, si en realitat, relacions no en falten...

Però avui seguia donant-li voltes i per casualitat se m'ha acudit mirar la contraportada del llibre (per veure quin resum hi havia). I sorpresa! Gina, no sé si t'hauràs adonat però hi ha escrita aquesta frase:

"Aquello que la oruga llama el fin del mundo, el resto del mundo lo llama mariposa", Lao Tse

Quin descobriment! I quina casualitat, no?

I m'ha vingut al cap el text de la Gemma, el de la Clara i el de la Marga. Tot és el mateix. Tot connecta. Sembla que tot encaixa.


Mireia

Pondremos nombres nuevos a las cosas

El Dani i jo asseguts un a cada punta del sofà. Primer un termo de cafè. Després obrim una ampolla de vi. I comencem a donar-li voltes. Mai cap dels dos hem inventat un espectacle. És nou i ens divertim... som poderosos, podem fer el que vulguem. En quasi tot ens posem d'acord. A estones sembla que no ens entenem. De cop ens adonem que estem dient el mateix de diferent manera. Seguim. Jo m'encallo perquè hi ha una cosa que em preocupa, ell no li dóna importància, seguim... Em torno a encallar. No sé per què li dones tanta importància Mire... Té raó. Seguim. De sobte una bona idea. La canviem... una altra bona idea. I poc a poc anem construint sense acabar de ser-ne conscients del tot... Però arriba el moment de decidir el final i tot es frena. No acabem de visualitzar-lo.

Com acabes una història? Difícil. Com acabarà la nostra història... més difícil. I em ve al cap que la Marga ens ha enviat un text. El llegim. I aleshores ens dóna la sensació que a tots dos ens rondava pel cap aquella idea, la mateixa idea del text, però que no sabíem com expressar-ho. Tot encaixa...

Gràcies Marga! Ja tenim final. Tenim una història amb principi i final! I ens entra el riure.

***

Pondremos nombres nuevos a las cosas y las cosas dejaran de ser cosas, te canviaré el nombre y te querré un poco más, olvidaremos lo que habíamos aprendido para volverlo a aprender. Para no aburrirnos memorizaremos palabras inventadas que cobrarán sentido cuando la palabra sentido deje de tener ninguno. Gracias señores y señoras, el mundo es nuevo y empieza ahora, el fin es nuestro y de nadie más. 

Marga Almirall

Mirant el cel a la recerca d'alguna cosa

Ells són d'una espècie que viuen sols i aïllats. Ha estat així sempre.


Només saben fer una cosa. Ja de ben petits algú es va encarregar d'instruir-los.


Només saben construir murs al seu voltant. Murs de tots tipus... murs de vergonya, murs de mentides, i després de remodriment. Murs d'enveja i de venjança. Murs foscos d'oblit. Freds com el gel. Murs que els hi impedeixen entrar dins seu a buscar la llum. Murs de ceguesa i ignorància. Murs de rebuig i d'odi. Murs d'indiferència i resignació.


Però sobretot...murs invisibles de por. Por a no tenir un mur que els protegeixi.

Quan algú s'hi vol acostar, hi xoca de ple. Tantes vegades com ho intenti.
Estan perduts entre quatre parets. Estancats.
Algú es va encarregar d'instruir-los.
I ara no poden crèixer.


Algun dia, aixecaran el cap i veuran el cel. Aleshores...

Clara Hosta

*** 

"Jugàvem sovint a buscar llocs del planeta amb noms estrafolaris que pensàvem visitar alguna vegada."


L'alè del búfal, Neus Canyelles

Em presentes... la lluna?

Ja fa temps que em rondava un exercici pel cap, però encara no sabia ben bé com podíem fer-lo...

L'idea se'm va acudir quan vem anar amb les Malvalocas a veure la pel·lícula Pina de Wim Wenders. Un dels ballarins explicava que Pina per construir les seves coreografies a vegades els demanava que li presentessin coses, persones, objectes... Recordo que explicava que una vegada els hi havia demanat que li presentessin la lluna.

En realitat, aquell dia vaig recordar l'intensiu de dansa que havíem fet aquest estiu a la Bartra amb Una del Montón. Un dels primers exercicis que vem fer consistia en ballar sent l'aire, després l'aigua, el foc i finalment la terra. M'enrecordo molt bé, "heu de ser l'aire, no ballar com si fossiu l'aire, ni imitarlo... heu de ser l'aire durant uns minuts". I recordo que ballaves i a poc a poc et senties més lliure. Haver d'imitar una cosa a vegades et situa en un punt d'inferioritat, ja que d'alguna manera i inevitablement sempre estàs per sota d'allò que imites. I crec que des del punt de vista de començar a crear i imaginar és bastant més divertit decidir que durant uns instants tu ets allò que et vingui de gust ser.

Ahir ens vem presentar mútuament un munt de coses. Vem conèixer en primera persona la muntanya, la gana, la finestra...

I ara només em queda dir: encantada. Encantada d'haver-vos conegut!

Mireia

El fin es nuestro y de nadie más

Andar para llegar al fin.

El horizonte se acerca

y la partida se aleja, 

                             se transforma y muta,

ya no reconocible para el que sigue andando.

El andar ya no quiere el fin ni el miedo ni el antifaz; él sólo quiere el andar.

El fin es nuestro y de nadie más.

Gemma Benet

***

Existeix un lloc fosc i solitari on la llum només es coneix en forma de petits rajos tènues. Un lloc on tot és sec i es respira pols.

Poc a poc, de molt i molt lluny arriben unes ànimes en pena. Sembla que porten caminant una eternitat. Agonitzen. No poden més. Se’ls hi escapa la vida i no hi poden fer res. I em sorprenc perquè malgrat tot encara tenen forces per ajudar-se entre ells a sostenir-se uns als altres.

Però se’ls hi escapa la vida lentament i no hi poden fer res.

Finalment, un d’ells cau i ja no s’aixeca. Tots s’ajupen al seu costat. I ell recita les últimes frases d’aquell famós poema: El andar ya no quiere el fin ni el miedo ni el antifaz; él sólo quiere el andar. El fin es nuestro y de nadie más.

I de cop i volta: màgia. No sé si les paraules han desfet alguna mena d’encanteri i els hi ha tornat la vida o si senzillament només ha alliberat les seves ments durant uns petits instants... però lentament aquelles persones s’inflen. S'aixequen. Canten, toquen, ballen i juguen amb la sorra.

Senyores i senyors: el fin es nuestro y de nadie más.

Música: Adagio For Strings, Samuel Barber

MAN ON WIRE

Us recomano que si podeu mireu aquest documental sobre un funambulista que als 70 va travessar d'una torre bessona a l'altra. És INCREÏBLE!

Des que el vaig veure que m'ha inspirat i crec que pot ajudar per la idea de la Fi del Món.

El podeu mirar al 3alacarta:
http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3894950

Paula

Composició sobre la Tristesa nº I

"I amb tots vostès... la Tristesa"

S'escolten aplaudiments. I surt la Tristesa a escena. Saluda al públic. S'incorpora.

Aleshores, lentament, la Tristesa comença el seu espectacle. I a poc a poc els aplaudiments callen. Parla. Es mou. I no deixa mai de ser qui és. Sens dubte damunt de l'escenari hi ha la Tristesa.

Finalment la Tristesa s'atura. Calla. Mira al públic i es queda quieta. Els espectadors aplaudeixen emocionats: mai havien vist una Tristesa igual. La Tristesa també s'emociona: l'estan aplaudint per mostrar-se tal i com és. La Tristesa saluda al públic. S'incorpora. I surt d'escena.

***

I aleshores, de nou, sona una veu: "I amb tots vostès... la Tristesa"

S'escolten aplaudiments. I surt la Tristesa a escena. Saluda al públic. S'incorpora.

Aleshores, lentament, la Tristesa comença el seu espectacle. I poc a poc els aplaudiments callen. Balla. Aquesta vegada té alguna cosa diferent. Però no deixa mai de ser qui és. Ningú li ho pot negar que ella és la Tristesa. Sens dubte damunt de l'escenari hi ha la Tristesa. Quina absurditat pensar que qui està allà dalt és una altra persona...

Finalment la Tristesa s'atura. Calla. Mira al públic i es queda quieta. Els espectadors aplaudeixen emocionats: mai havien vist una Tristesa igual. La Tristesa també s'emociona: l'estan aplaudint per mostrar-se tal i com és. La Tristesa saluda al públic. S'incorpora. I surt d'escena.

***

La veu no para de sonar. I la Tristesa desfila una i altra vegada davant els nostres ulls. I cada vegada que apreix té alguna cosa diferent. Però sempre és ella. Sens dubte.

***

Finalment l'escenari queda buit. I de sobte, apareixen una, dues, tres, quatre i cinc Tristeses. Repeteixen els seus moviments i dibuixen un quadre: Composició sobre la Tristesa nº I

Composición en Gris-Azul, Piet Mondrian

I jo que he sortit emocionada de l'espectacle per haver conegut a la Tristesa de tant aprop!

Mireia

Un vídeo de part de la Núria

I encara fa més dies la Núria en va enviar aquest vídeo:

 

Una cançó de part de la Clara

L'altre dia la Clara ens va enviar aquesta cançó:

 

I em va sonar a torbellino divertit, a caos alegre, a bogeria despreocupada... Una mica com em sento aquests dies!

IMAGINACIÓ, MOTIVACIÓ, UN GRUP COMPENETRAT I MOLT RITME!

Què fer un diumenge a una casa, un cau, un parc, un..?
6 DRUMMERS, 1 APARTMENT


Què fer en un escenari quotidià...

...i pilotes de bàsquet?
...i una baralla de cartes?
...(una cuina)?



IMAGINACIÓ, MOTIVACIÓ, UN GRUP COMPENETRAT I MOLT RITME!

A TU, ADAM,
PER DEIXAR-NOS INVENTAR
UN ESCENARI QUOTIDIÀ
AL NOSTRE GUST