Abans de marxar imaginava Istanbul com una ciutat màgica i llunyana, com una enorme bombolla de colors.
Me l'imaginava com una ciutat de somni, una ciutat de conte...
Me l'imaginava com una ciutat de somni, una ciutat de conte...
Istanbul m'ha semblat una ciutat caòtica, i per sobre de tot una ciutat viva. M'ha fet pensar en els llibres amb les pàgines arrugades, amb les cantonades de les tapes fetes malbé, i amb granets de sorra amagats de l'última vegada que has llegit a la platja; m'ha fet pensar en els mantels amb taques d'oli i els vestits amb taques de vi després d'un sopar de festa; les sabates gastades, els pots amb boles de tots els collartes trencats...
Istanbul en aquest sentit és desordenada, una mica bruta, té taques i arrugues. Però això, per mi, és el que la fa estar viva.
Em recorda a les fotografies en blanc i negre de la Barcelona de fa temps. Una Barcelona que no conec i que imagino més grisa en molts aspectes... però també més desmadrada, més impulsiva, menys encaixonada... més de les entranyes, amb més secrets i misteris.
Em recorda a les fotografies en blanc i negre de la Barcelona de fa temps. Una Barcelona que no conec i que imagino més grisa en molts aspectes... però també més desmadrada, més impulsiva, menys encaixonada... més de les entranyes, amb més secrets i misteris.
El mar atravessa la ciutat i has d'agafar sovint el vaixell per anar d'una punta a l'altra.
El mar, l'horitzó, el balanceig, la llum... et relaxen i t'envolten en un estat de tranquilitat. Crec que no em cansaria mai d'agafar aquells vaixells.
El mar, l'horitzó, el balanceig, la llum... et relaxen i t'envolten en un estat de tranquilitat. Crec que no em cansaria mai d'agafar aquells vaixells.
I va ser anant amb vaixell quan vam descobrir la Mirada Turca.
La Mirada Turca és una mirada que està conectada amb la ment i amb el cor, és negra, profunda i plena. No és una mirada ausent, ni perduda. No és una mirada cega o entelada. Les persones miren a la vida, miren al mar, miren a les altres persones... i a vegades t'intimiden, perquè no només et veuen, et miren de veritat.
La Mirada Turca és una mirada que està conectada amb la ment i amb el cor, és negra, profunda i plena. No és una mirada ausent, ni perduda. No és una mirada cega o entelada. Les persones miren a la vida, miren al mar, miren a les altres persones... i a vegades t'intimiden, perquè no només et veuen, et miren de veritat.
Allà no m'he sentit estranya del tot, no m'he sentit totalment estrangera. Ha estat com si la ciutat m'hagués abrigat i absorbit. Hi ha tanta barreja de tot, que tu et pots fer el teu lloc i ser una més dins la ciutat.
Ets qui vols ser, amb aquesta llibertat que a vegades et dòna viatjar i viure a llocs on et desconeixen.
Et pots fer i desfer.
Ets qui vols ser, amb aquesta llibertat que a vegades et dòna viatjar i viure a llocs on et desconeixen.
Et pots fer i desfer.
Aquest ha estat un viatge màgic perquè des d'una bombolla de colors he pogut pensar en com sóc, en quines són les meves pors, en quin lloc estic vivint, en quin moment... què m'agrada i què no.
Sobretot, sobretot, m'ha fet pensar en què és el que vull.
I voler, voler... podria voler moltes coses. Però de moment, vull ser valenta i no tenir por de fer.
