... m'ha vingut al cap l'Adam Rieau

Aquesta entrada va dedicada a la gent que de tant en tant se m'acosta i em comenta que l'altre dia va llegir o va veure una cosa que li va fer pensar en aquest projecte...

La idea d'esciure aquesta entrada se m'ha acudit perquè ahir vaig llegir un mail que m'ha enviat la Núria Bordas. La Núria és una amiga d'una amiga, ens coneixem, però no ens coneixem molt, molt. I malgrat això, és genial perquè des de Cardiff sento que dóna molt de suport al projecte. El mail de ahir deia: "Volia compartir amb vosaltres aquesta contra. No sé perquè, però mentre la llegia m'ha vingut al cap l'Adam rieau  :)"

I aleshores, he començat a recordar totes les vegades que m'han fet un comentari semblant a aquest...

Per exemple, l'altre dia la Rocío em va dir que havia llegit un article al Público que li havia reccordat al projecte, sobretot perquè també tracatven el tema de la por.

I també m'he enrecordat de l'Anna Kreplak que fa una setmana vam anar a fer un cafè després de moltíssim temps sense veure'ns i xerrant, xerrant, em va dir que em llegís En el camino de Jack Kerouac. 

I de la Paula que va penjar aquest video.

I de l'Ana, de la Pérez, que un dia a classe de flamenc em va comentar que estava llegint un llibre de Wim Wenders i que havia pensat en mi i en el projecte que tot just en aquell moment acabava de tirar endavant. I va escriure aquesta entrada en el seu blog.

I de la Gemma, que al principi de tot de tot, em va enviar un poema de L'Eduardo Galeano.

I recordant m'ha entrat una alegría... potser perquè me'n he adonat que la gent té present el projecte encara que jo no en sigui del tot conscient. I també perquè tot plegat em fa descobrir coses noves... M'encanta. Recordant m'he posat contenta!

La polca de la desvergonya

Fa dos diumenges se'm va acudir que per poder començar qualsevol procés de creació és molt important no tenir vergonya, ni envers un mateix i encara menys vergonya aliena.

La vergonya és una barrera que et bloqueja i no et deixa ser imaginatiu ni aventurer, no et deixa explorar els camins que no coneixes... i per tant, no deixa gaire lloc a les sorpreses.

Sovint quan un té vergonya és perquè té vergonya de "fer-ho malament", i aleshores opta per no "fer res". És quan ens jutgem a nosaltres mateixos i a les nostres capacitats, o quan ens comparem amb els altres, que ens agafen totes les vergonyes. I crec que aquest bloqueig no és gaire productiu si s'està començant a imaginanr o a inventanr alguna cosa. No és que pensi que no és important ser perfeccionista, voler fer les coses bé i tenir criteri, però només té sentit tot això un cop ja s'ha experimentat. Pots retallar i acotar quan t'has obert i has deixat que brotin de tu cosetes inesperades.

Pensant en tot això vaig arribar a la conclusió que abans de començar a improvisar és bàsic crear un àmbient, una bombolleta dins de la qual tot és vàlid i cadascú pot aportar i ensenyar als altres el que vulgui, amb tranquilitat. I vaig pensar en fer un ball de la desvergonya cada dia abans de començar a improvisar, és a dir, inventar un ball on cadascú pugués fer allò que li fa més vergonya del món (pintar, cantar, cridar, tocar un instrument, parlar...). La idea era trencar el gel tots junts. I un cop has tret de dins teu part de les teves vegonyes, després ets més lliure de fer el que et surti sense pensar en si ho fas bé o malament.

El següent pas, doncs, era buscar una cançó per poder fer el ball. Havia de ser encertada perquè havia de promoure una esbojarrament general. I la vaig trobar! Trisch Trach Polka de Johann Strauss és perfecte!

Ahir era el dia que havia de provar el meu experiment i com que al principi vaig estar bastanta estona soleta vaig decidir provar amb mi mateixa l'exercici que m'havia inventat.

I ja em teniu sola i esbojarrada al compàs de la polka! La veritat és que va ser realment gustòs i desfogant ballar sense pensar gaire en la forma, o si era estúpid o rídicul, ni en si ho feia bé o malament. El curiós i sorprenent és que després remirant-m'ho he vist coses que m'agraden!!

He decidit penjar-vos el meu descobriment... perquè m'ha semblat que tot plegat podria ajudar a treure-li ferro a aquesta idea de la "creació artística", que a vegades potser és viu des d'un punt de vista massa seriós, no ho sé...

Així doncs, aquí us deixo la meva felicitació nadalenca. Bon Nadal i Feliç Any Nou, us desitjo que tot plegat us animi a perdre una mica la vergonya (si és que en teniu)! Que passeu unes festes ben boges!

Picar l'ullet

Una de les coses que més m'agrada del humor és la complicitat. Aquest gest de picar l'ullet al del costat i esperar a canvi una escandalosa carcajada.

Recordo que de petita mirava "Les Luthiers". I recordo que reia sense entendre-ho. 

De fet, això és una cosa que encara em passa sovint... a vegades, encara que no sigui còmplice del contingut de les bromes no puc evitar riure'm, i em ric sense saber de què. Realment té un punt una mica absurd, és allò de... "i tu de què rius?"

Però crec que el que passa és que el que realment em fa gràcia és l'àmbient i  la connexió que genera l'humor entre les persones. Em fa molta gràcia quan algú fa el gest, aquest gest de picar l'ullet al del costat i esperar a canvi una escandalosa carcajada.

Ara encara miro "Les Luthiers" i em ric sabent moltes més coses... però el fet en sí ve a ser el mateix.

Istanbul i la màgia

Abans de marxar imaginava Istanbul com una ciutat màgica i llunyana, com una enorme bombolla de colors.
 Me l'imaginava com una ciutat de somni, una ciutat de conte...

Istanbul m'ha semblat una ciutat caòtica, i per sobre de tot una ciutat viva. M'ha fet pensar en els llibres amb les pàgines arrugades, amb les cantonades de les tapes fetes malbé, i amb granets de sorra amagats de l'última vegada que has llegit a la platja; m'ha fet pensar en els mantels amb taques d'oli i els vestits amb taques de vi després d'un sopar de festa; les sabates gastades, els pots amb boles de tots els collartes trencats...

Istanbul en aquest sentit és desordenada, una mica bruta, té taques i arrugues. Però això, per mi, és el que la fa estar viva.

Em recorda a les fotografies en blanc i negre de la Barcelona de fa temps. Una Barcelona que no conec i que imagino més grisa en molts aspectes... però també més desmadrada, més impulsiva, menys encaixonada... més de les entranyes, amb més secrets i misteris.

El mar atravessa la ciutat i has d'agafar sovint el vaixell per anar d'una punta a l'altra.

El mar, l'horitzó, el balanceig, la llum... et relaxen i t'envolten en un estat de tranquilitat. Crec que no em cansaria mai d'agafar aquells vaixells.

I va ser anant amb vaixell quan vam descobrir la Mirada Turca.

La Mirada Turca és una mirada que està conectada amb la ment i amb el cor, és negra, profunda i plena. No és una mirada ausent, ni perduda. No és una mirada cega o entelada. Les persones miren a la vida, miren al mar, miren a les altres persones... i a vegades t'intimiden, perquè no només et veuen, et miren de veritat.

Allà no m'he sentit estranya del tot, no m'he sentit totalment estrangera. Ha estat com si la ciutat m'hagués abrigat i absorbit. Hi ha tanta barreja de tot, que tu et pots fer el teu lloc i ser una més dins la ciutat.

Ets qui vols ser, amb aquesta llibertat que a vegades et dòna viatjar i viure a llocs on et desconeixen.

Et pots fer i desfer.

Aquest ha estat un viatge màgic perquè des d'una bombolla de colors he pogut pensar en com sóc, en quines són les meves pors, en quin lloc estic vivint, en quin moment... què m'agrada i què no.

Sobretot, sobretot, m'ha fet pensar en què és el que vull.

I voler, voler... podria voler moltes coses. Però de moment, vull ser valenta i no tenir por de fer.

Ele fez o sol levantar

M'he agosarat a fer una entrada. Us segueixo des de la distància i m'arriben bones vibracions com les d'aquest moment:

Per molts Orfeus que amb música i poesia facin sortir el sol, la llum i els colors.



Paula

A vegades... menos es más!

Mireu que he trobat...
només amb pots de mantega, mans i veu!

Gina

 

Per la Gina...

que ahir ens va cantar Valerie,

i que no sé per què, a mi em va transportar a una escena d'una joia de pel·lícula: Porco Rosso de H. Miyazaki

 

Cada diumenge una mica abans de les sis...

vull deixar-me sorprendre per la tarda que encara em queda per davant. Fins ara, tardes imprevisibles!

 

Recuerden, recuerden el 5 de noviembre...

I avui, em tornen al cap aquells dies... principis de setembre, els banys al riu verd ple de cirulos grans, grans, grans... perdre la por a saltar des de les roques (encara que no siguin molt altes)... nits esbojarrades demanant beguda en nom de l'amor... tres culs blancs banyant-se al mar de matinada... les excursions a les bases militars abandonades... els calamars negres i les guineus blanques... històries imversemblants, però verídiques al costat de la foguera... les estrelles que cauen dins l'aigua i fan pampallugues, o és el placton que brilla? I cantar fort totes les cançons, les que coneixes i les que no... i els projectes... projectes estranys que sonen llunyans... i brindes per ells amb tequila... i estirats al sofà comença: "recuerden, recuerden el 5 de noviembre"...

Principis de novembre... i sé que ara ells celebren menjant paella el haver-se embarcat en una nova aventura, en una nova bogeria! I m'alegro! Brindem sempre per les aventures i per les bogeries!

Pels Danis! Salut!

Els ballarins de Cos de Dansa

El Cos de dansa està format per alumnes que es reuneixen per assajar i crear nous balls amb un aire més contemporani tot i que amb una base tècnica tradicional.

Peuades sinèrgiques

Modernitzant la tradició

You know...

"You know, the people in these towns, they're asleep. All day, at work, at home. They're sleepwalkers. 
We wake them up."

CARNIVÀLE

La escuela del mundo al revés

¡Vayan pasando, señoras y señores!

¡Vayan pasando!
¡Entren en la escuela del mundo al revés!
¡Que se alce la linterna mágica!
¡Imagen y sonido! ¡La ilusión de la vida!
¡En obsequio del común lo estamos ofreciendo!
¡Para ilustración del público presente y buen ejemplo de las generaciones venideras!
¡Vengan a ver el río que echa fuego!
¡El Señor Sol iluminando la noche!
¡La Señora Luna en pleno día!
¡Las Señoritas Estrellas echadas del cielo!
¡El bufón sentado en el trono del rey!
¡El aliento de Lucifer nublando el universo!
¡Los muertos paseándose con un espejo en la mano!
¡Brujos! ¡Saltimbanquis!
¡Dragones y vampiros!
¡La varita mágica que convierte a un niño en una moneda!
¡El mundo perdido en un juego de dados!
¡No confundir con las groseras imitaciones!
¡Dios bendiga a quien vea!
¡Dios perdone a quien no!
Personas sensibles y menores, abstenerse.

(Basado en los pregones de la linterna mágica, del siglo dieciocho)

Eduardo Galeano

La balada de l'home amb ganxo

Diuen que tenia una urpa d'or,
que no deixava indiferent quan acariciava una pell.

Diuen que l'urpa era com un garfi.

Ell era un pirata.

Diuen que l'urpa era com un ganxo.
I ella va amarrar aprop seu.

Ell era el vent que bufa amb força i ella la mar que es deixava remoure.

Diuen que va haver de marxar lluny.
Ell era un pirata.

Ningú recorda com era. Però tothom el recordava.
Diuen que era un home amb ganxo,
d'aquells que tothom recorda.

I avui la mar encara s'eriça quan el vent li fa carícies.