... m'ha vingut al cap l'Adam Rieau

Aquesta entrada va dedicada a la gent que de tant en tant se m'acosta i em comenta que l'altre dia va llegir o va veure una cosa que li va fer pensar en aquest projecte...

La idea d'esciure aquesta entrada se m'ha acudit perquè ahir vaig llegir un mail que m'ha enviat la Núria Bordas. La Núria és una amiga d'una amiga, ens coneixem, però no ens coneixem molt, molt. I malgrat això, és genial perquè des de Cardiff sento que dóna molt de suport al projecte. El mail de ahir deia: "Volia compartir amb vosaltres aquesta contra. No sé perquè, però mentre la llegia m'ha vingut al cap l'Adam rieau  :)"

I aleshores, he començat a recordar totes les vegades que m'han fet un comentari semblant a aquest...

Per exemple, l'altre dia la Rocío em va dir que havia llegit un article al Público que li havia reccordat al projecte, sobretot perquè també tracatven el tema de la por.

I també m'he enrecordat de l'Anna Kreplak que fa una setmana vam anar a fer un cafè després de moltíssim temps sense veure'ns i xerrant, xerrant, em va dir que em llegís En el camino de Jack Kerouac. 

I de la Paula que va penjar aquest video.

I de l'Ana, de la Pérez, que un dia a classe de flamenc em va comentar que estava llegint un llibre de Wim Wenders i que havia pensat en mi i en el projecte que tot just en aquell moment acabava de tirar endavant. I va escriure aquesta entrada en el seu blog.

I de la Gemma, que al principi de tot de tot, em va enviar un poema de L'Eduardo Galeano.

I recordant m'ha entrat una alegría... potser perquè me'n he adonat que la gent té present el projecte encara que jo no en sigui del tot conscient. I també perquè tot plegat em fa descobrir coses noves... M'encanta. Recordant m'he posat contenta!

La polca de la desvergonya

Fa dos diumenges se'm va acudir que per poder començar qualsevol procés de creació és molt important no tenir vergonya, ni envers un mateix i encara menys vergonya aliena.

La vergonya és una barrera que et bloqueja i no et deixa ser imaginatiu ni aventurer, no et deixa explorar els camins que no coneixes... i per tant, no deixa gaire lloc a les sorpreses.

Sovint quan un té vergonya és perquè té vergonya de "fer-ho malament", i aleshores opta per no "fer res". És quan ens jutgem a nosaltres mateixos i a les nostres capacitats, o quan ens comparem amb els altres, que ens agafen totes les vergonyes. I crec que aquest bloqueig no és gaire productiu si s'està començant a imaginanr o a inventanr alguna cosa. No és que pensi que no és important ser perfeccionista, voler fer les coses bé i tenir criteri, però només té sentit tot això un cop ja s'ha experimentat. Pots retallar i acotar quan t'has obert i has deixat que brotin de tu cosetes inesperades.

Pensant en tot això vaig arribar a la conclusió que abans de començar a improvisar és bàsic crear un àmbient, una bombolleta dins de la qual tot és vàlid i cadascú pot aportar i ensenyar als altres el que vulgui, amb tranquilitat. I vaig pensar en fer un ball de la desvergonya cada dia abans de començar a improvisar, és a dir, inventar un ball on cadascú pugués fer allò que li fa més vergonya del món (pintar, cantar, cridar, tocar un instrument, parlar...). La idea era trencar el gel tots junts. I un cop has tret de dins teu part de les teves vegonyes, després ets més lliure de fer el que et surti sense pensar en si ho fas bé o malament.

El següent pas, doncs, era buscar una cançó per poder fer el ball. Havia de ser encertada perquè havia de promoure una esbojarrament general. I la vaig trobar! Trisch Trach Polka de Johann Strauss és perfecte!

Ahir era el dia que havia de provar el meu experiment i com que al principi vaig estar bastanta estona soleta vaig decidir provar amb mi mateixa l'exercici que m'havia inventat.

I ja em teniu sola i esbojarrada al compàs de la polka! La veritat és que va ser realment gustòs i desfogant ballar sense pensar gaire en la forma, o si era estúpid o rídicul, ni en si ho feia bé o malament. El curiós i sorprenent és que després remirant-m'ho he vist coses que m'agraden!!

He decidit penjar-vos el meu descobriment... perquè m'ha semblat que tot plegat podria ajudar a treure-li ferro a aquesta idea de la "creació artística", que a vegades potser és viu des d'un punt de vista massa seriós, no ho sé...

Així doncs, aquí us deixo la meva felicitació nadalenca. Bon Nadal i Feliç Any Nou, us desitjo que tot plegat us animi a perdre una mica la vergonya (si és que en teniu)! Que passeu unes festes ben boges!

Picar l'ullet

Una de les coses que més m'agrada del humor és la complicitat. Aquest gest de picar l'ullet al del costat i esperar a canvi una escandalosa carcajada.

Recordo que de petita mirava "Les Luthiers". I recordo que reia sense entendre-ho. 

De fet, això és una cosa que encara em passa sovint... a vegades, encara que no sigui còmplice del contingut de les bromes no puc evitar riure'm, i em ric sense saber de què. Realment té un punt una mica absurd, és allò de... "i tu de què rius?"

Però crec que el que passa és que el que realment em fa gràcia és l'àmbient i  la connexió que genera l'humor entre les persones. Em fa molta gràcia quan algú fa el gest, aquest gest de picar l'ullet al del costat i esperar a canvi una escandalosa carcajada.

Ara encara miro "Les Luthiers" i em ric sabent moltes més coses... però el fet en sí ve a ser el mateix.