Estimat Adam Rieau,
a
Ara
feia molt de temps que no t’escrivia ningú, però la Companyia segueix
viva i et volíem dir que hem pensat molt en tu durant tot aquest temps.
Si no et sembla malament hem decidit fer pública la correspondència que
mantenim plegats. Creiem que pot ser una manera interessant de mostrar
el nostre projecte... esperem de tot cor que no et molesti.
Malgrat encara no t’havíem avisat, finalment, el 8 de juliol de l’any passat vem representar l’espectacle El fin es nuestro.
Va ser molt i molt màgic!!! La representació va tenir lloc al Mirador
de la Floresta i quan se’n va anar el sol i van començar a arribar els
espectadors a la fira, es va crear un ambient de complicitat,
curiositat, tendresa i emoció. Crec que l’espectacle va durar 2 hores i
van venir a veure’ns unes 90 persones, imagina’t!
Però,
el cert és que vem acabar agotats, crec que vem arribar una mica al
límit de les nostres possibilitats energètiques. De fet, no va ser fins
al cap de 5 mesos, que ens vem veure amb ànims de tornar-nos a reunir per
fer una valoració. En resum, va ser una experiència molt intensa en tots
els sentits, en allò positiu i en allò negatiu. Va ser una feina
realitzada a cor obert i descobert, i això comporta alguns riscos...
Vem
acabar tant de cop i volta que no vem saber trobar el moment de donar
les gràcies d’una manera formal a qui va participar, col·laborar o ajudar al llarg de tot el projecte.
a
Ara,
Adam, que puc mirar-ho tot amb distància, des d'una visió més global, penso que és el moment de recordar totes les persones a qui
m’agradaria donar les gràcies. Una a una, i a poquet a poquet...
Primer
de tot penso en la gent que va venir el primer dia, a la reunió
de presentació del projecte. El Dani, la Rocío, el Max, la Isa, el Dani
Berenguer, la Gina, la Clara, la Júlia Pascual, l’Ona,
la Rosa, l’Elena, la Júlia Tomàs, el Dídac i la Leti. Gràcies a ells et
vem descobrir i et vem conèixer, i li vem posar aquest nom tant curiós a
la Companyia: La Garra de Adam Rieau.
Després
em venen al cap totes les persones que van estar venint el primer
trimestre quan el projecte era només una idea, un munt de paraules i
il·lusions, però res tangible ni concret. Penso amb les tardes de
diumenges d’hivern amb la Maddalen i la dansa, la
Clara i el seu acordió que tant em fascina, el Dani i els seus cacharros musicals,
la Gina i la seva veu, la Rosa, l’Ona, la Leti, la Laura... I penso, Adam, que m’encantaria
dir-lis que gràcies per ser-hi, pel recolzament, per confiar en una cosa
que en aquell moment no era gairebé res.
I
m’enrecordo també, Adam, de la Festa de Nadal, on vem presentar el
projecte una segona vegada. M’enrecordo que va venir un munt de gent
encuriosida que mirava i escoltava, i un altre munt de gent que es va
aniamar a participar: les ombres xineses i els contes de la Laura i el
Pedro, la música de la Gina i el Dani, les germanes Grau ballant, el mag
Aleix... moments màgics... altra vegada es respirava un recolzament per part de
tothom que generava l’energia necessària per a que el projecte tingués
la suficient força per arrancar. Tot eren idees que sumaven... gràcies!
Després,
durant el segon trimestre, van venir les tardes d’assaig,
experimentació i creació. El Carlos, les Gines, la Rosa, la Maddalen, la Paula, la Maria i el Dani.
Senzillament brutal. Gràcies per existir!! I per entusiasmar-vos amb les
propostes que us planetjava i per fer que m'entusiasmés amb les vostres propostes. També recordo amb molt de carinyo la
participació puntual en aquests experiments de la Marta, de
l’Haizea i la Rita, de l’Ailin, de la Paula Joseph i el Ricard. Ells
també van col·laborar en el procés de creació de El fin es nuestro.
I
penso en la Núria i l’Ona que quan podien venien a ajudar amb la
direcció artística, vestuari i decorat, gràcies per ajudar a ordenar les
difresses i donar idees de decoració que més tard vem reutilitzar!
I
des de lluny, Adam, la Núria Bordas, la Marga i la Gemma col·laboraven
enviant-nos escrits, textos i poemes que després van servir per
construir i donar significat a la història que volíem explicar. I des
d’aprop, l’Anna Kreplak, la Laura i la Clara feien el mateix, i l’Ana Pérez seguia
el blog i ens donava suport amb els seus comentaris. Gràcies a totes.
Aquell
va ser un època molt emocionant i molt productiva, i pels voltants de
Setmana Santa vem fer una mostra que reunia els fragments que havíem
anat construint entre tots. Gràcies especials al Dídac per gravar i
editar el vídeo
que narra aquell dia tant intens, i a la Rocío per ser una
super-ajudanta-organitzadora-facilitadora, i fins i tot lectora malgrat
la seva afonia. Gràcies també al CPA per confiar i deixar-nos utilitzar
l’espai.
I
aleshores, ens vem plantar a l’inici de l’últim trimestre que ens va passar
volant amb la preparació de l’espectacle. I em venen al cap l’Anna Kreplak que
ens va fer el disseny del cartell de l’espectacle: gràcies! La Kim
que en va donar un cop de mà amb les gestions bancàries: gràcies! I
el Jordi pels consells tècnics: gràcies!
I
els donaria, Adam, mil milions de gràcies a la Nadia i el Pepe per
prestar-nos la burra i portar-la sempre que la necessitàvem al Mirador.
I
en els últims moments, a l'assaig general, m’enrecordo de persones externes
al projecte que van estar donant un cop de mà en els moments crítics,
penso amb la Berta, el Pepe Clemente i la Laura Peña.
I
va arribar el dia esperat, Adam. I l’espectacle finalment es va construir gràcies a
la participació de moltíssimes persones: la Gina Podesta i l’Hilari fent de
pallassos, mai sabrem del cert què van fer mentre nosaltres ens acabàvem
de preparar i ells s’encarregaven de distreure els espectadors que
anaven arribant. Gràcies a la Leti i la Clara que ens van tocar i cantar
unes cançons precioses; a l’Arnau, la Laia, la Júlia Pascual i el Roger per
ballar-nos una polca de Sant Celoni i generar un autèntic ambient de
festa popular; al Chelo i el seu show de funambulisme; a l’Adrià per
accedir a fer de narrador; al Manu per venir a tocar amb el saxo.
Gràcies mil a tots, per participar i deixar-vos enredar amb tot allò que
s’us proposava! I també, que no se m’oblidi, gràcies a la Marga i la
Maddalen que van editar i gravar el vídeo que es projectava al llarg de
la funció.
I unes gràcies molt, molt, molt especials a La Garra de Adam Rieau:
gràcies a l’Ona, l’ajuda amb la direcció artística i la regidoria; a la
Gemma per ser una ballarina que emociona, una líder de figurants
genial, i per tota l’entrega envers el projecte; mil milions de gràcies a
l’Elena, per tota la feina de producció que va ser molta i molt pesada,
i per ser una tècnica de llums d’últim moment boníssima; a l’Uri uns
altres mil milions per tot el treball tècnic, per prestar-nos quasi tot
el material de so i llum, per tota la confiança, i per tenir paciència
amb les virgueries que li demanàvem. I per últim, gràcies al Carlos, la
Gina, la Rosa, el Dani, la Paula i la Maddalen per ser uns artistes, per tenir tant, tant,
tant d’art, per confiar en el que proposava, per haver creat el que va
ser l’espectacle. Visca el Jefe, la Consuelo, la Pecas, el Gato, l’Ona i
la Noa!!!
I per acabar del tot, Adam, també penso en la Laura Torres que va grabar i editar un vídeo preciós que resumeix la màgia d’aquella nit; en la Laura Barcia que va fer unes fotos maquíssimes on va capturar instants i mirades molt tendres; en el Tomàs Font que va fer aquestes joietes de dibuixos mentre assistia d’espectador a l’obra; i en el Carles Mayol per un costat, i la Leti per l’altre, que van dedicar una estona del seu temps a escriure sobre el que havien vist aquella nit.
Gràcies a tots i totes!!! Gràcies mil!!! Gràcies a tothom que va participar d'alguna manera en el projecte!
Bufff...
Adam, quina emoció... Crec que fins ara, encara no havia pensat
el que va ser l’any passat, així, d’aquesta manera, tot seguit, amb
prespectiva i fent aquest repàs mental profund... i m’emociona molt
pensar en totes aquestes persones, pensar en el procés i en el que vem
aconseguir...
I
m’emociona pensar que malgrat el cansament i el descontrol final, en
tot allò hi havia una veritat, hi havia alguna cosa molt potent, una
energia, que és la que em mou a escriure’t ara.
Perquè Adam, et volia comentar que hem començat un nou projecte.
Mireia
