La primera vez no te conocí. La segunda, sí.

Benvolgut Adam,

Avui t’escric jo perquè tenia moltes ganes d'explicar-te què va passar l’últim assaig, el primer click de la màquina.

Vam arribar i fàcilment ens vam posar d’acord amb l’estructura de l’assaig. La Mire, com sempre, portava idees amagades a tots els raconets de la seva roba i la seva maleta era encara més grossa que la setmana anterior!

Primer de tot, vam començar escalfant junts i vam aconseguir transformar la bola de merda que teníem de tota la setmana en una bonica dansa conjunta.

Més tard, vam tornar a provar d’entrar a escena alhora. La Zoe ens va ensenyar a ser un amb la respiració sincera i conjunta dels que fan circ.

Llavors van venir les abraçades, les envoltes de cossos i d’amor, o pena, o alegria. Per sort, sempre hi havia experts de l’abraçada (ja se sap que ara hi ha experts de tot!) que acabaven de posar-hi el toc.

Vam articular una frase mirant-nos als ulls i, a vegades, intentant sorprendre l’altre amb entonacions curioses. 

Després, només paraules amb una intenció emocional. El Chelo va explicar-nos que el sentiment pot créixer del simple fet de imitar la postura quan tens una sensació (com les estàtues de l'altre dia, saps?) i va dir el "Mamá" amb més il·lusió del món. Estem millorant.

L'Anna i la seva càmera sempre estaven a prop per capturar-ho, en silenci, sense deixar-se notar.

Les presentacions d’una sapastra, d’una papallona, d’una flamenca i d’un empresonat van ajudar-nos a veure que tot pot estar connectat. Només falta que ho busquis, que ho intentis.

L'Uri va poder fer-nos de públic a l'última part de l'assaig. La improvisació, tot i que precipitada, ha estat un primer pas més meditat, més coherent, més enllaçat, amb més pes.

Però el que ens va deixar al·lucinats, Adam, va ser més tard quan parlàvem entre birres, ametlles salades, flautins de pernil salat i un iogurt. La mirada de l’avi de la Zoe, les mans de les persones de pagès, els pots de melmelada buits, el bambú i els seus cops amagats, las uvas de la ira, la maña.

Tot guardava sentit.

Tot tenia constància atea.

Tot implicava una reflexió sobre el problema de davant dels nassos.

Tot tenia força.

Estimat Adam, nosaltres tenim força i la utilitzarem sàviament.

Gemma

Fotografia: Anna Gil