Gràcies!

Estimat Adam Rieau,
a

Ara feia molt de temps que no t’escrivia ningú, però la Companyia segueix viva i et volíem dir que hem pensat molt en tu durant tot aquest temps. Si no et sembla malament hem decidit fer pública la correspondència que mantenim plegats. Creiem que pot ser una manera interessant de mostrar el nostre projecte... esperem de tot cor que no et molesti.

Malgrat encara no t’havíem avisat, finalment, el 8 de juliol de l’any passat vem representar l’espectacle El fin es nuestro. Va ser molt i molt màgic!!! La representació va tenir lloc al Mirador de la Floresta i quan se’n va anar el sol i van començar a arribar els espectadors a la fira, es va crear un ambient de complicitat, curiositat, tendresa i emoció. Crec que l’espectacle va durar 2 hores i van venir a veure’ns unes 90 persones, imagina’t!

Però, el cert és que vem acabar agotats, crec que vem arribar una mica al límit de les nostres possibilitats energètiques. De fet, no va ser fins al cap de 5 mesos, que ens vem veure amb ànims de tornar-nos a reunir per fer una valoració. En resum, va ser una experiència molt intensa en tots els sentits, en allò positiu i en allò negatiu. Va ser una feina realitzada a cor obert i descobert, i això comporta alguns riscos...

Vem acabar tant de cop i volta que no vem saber trobar el moment de donar les gràcies d’una manera formal a qui va participar, col·laborar o ajudar al llarg de tot el projecte.
a

Ara, Adam, que puc mirar-ho tot amb distància, des d'una visió més global, penso que és el moment de recordar totes les persones a qui m’agradaria donar les gràcies. Una a una, i a poquet a poquet...

Primer de tot penso en la gent que va venir el primer dia, a la reunió de presentació del projecte. El Dani, la Rocío, el Max, la Isa, el Dani Berenguer, la Gina, la Clara, la Júlia Pascual, l’Ona, la Rosa, l’Elena, la Júlia Tomàs, el Dídac i la Leti. Gràcies a ells et vem descobrir i et vem conèixer, i li vem posar aquest nom tant curiós a la Companyia: La Garra de Adam Rieau.

Després em venen al cap totes les persones que van estar venint el primer trimestre quan el projecte era només una idea, un munt de paraules i il·lusions, però res tangible ni concret. Penso amb les tardes de diumenges d’hivern amb la Maddalen i la dansa, la Clara i el seu acordió que tant em fascina, el Dani i els seus cacharros musicals, la Gina i la seva veu, la Rosa, l’Ona, la Leti, la Laura... I penso, Adam, que m’encantaria dir-lis que gràcies per ser-hi, pel recolzament, per confiar en una cosa que en aquell moment no era gairebé res.

I m’enrecordo també, Adam, de la Festa de Nadal, on vem presentar el projecte una segona vegada. M’enrecordo que va venir un munt de gent encuriosida que mirava i escoltava, i un altre munt de gent que es va aniamar a participar: les ombres xineses i els contes de la Laura i el Pedro, la música de la Gina i el Dani, les germanes Grau ballant, el mag Aleix... moments màgics... altra vegada es respirava un recolzament per part de tothom que generava l’energia necessària per a que el projecte tingués la suficient força per arrancar. Tot eren idees que sumaven... gràcies!

Després, durant el segon trimestre, van venir les tardes d’assaig, experimentació i creació. El Carlos, les Gines, la Rosa, la Maddalen, la Paula, la Maria i el Dani. Senzillament brutal. Gràcies per existir!! I per entusiasmar-vos amb les propostes que us planetjava i per fer que m'entusiasmés amb les vostres propostes. També recordo amb molt de carinyo la participació puntual en aquests experiments de la Marta, de l’Haizea i la Rita, de l’Ailin, de la Paula Joseph i el Ricard. Ells també van col·laborar en el procés de creació de El fin es nuestro.

I penso en la Núria i l’Ona que quan podien venien a ajudar amb la direcció artística, vestuari i decorat, gràcies per ajudar a ordenar les difresses i donar idees de decoració que més tard vem reutilitzar!

I des de lluny, Adam, la Núria Bordas, la Marga i la Gemma col·laboraven enviant-nos escrits, textos i poemes que després van servir per construir i donar significat a la història que volíem explicar. I des d’aprop, l’Anna Kreplak, la Laura i la Clara feien el mateix, i l’Ana Pérez seguia el blog i ens donava suport amb els seus comentaris. Gràcies a totes.

Aquell va ser un època molt emocionant  i molt productiva, i pels voltants de Setmana Santa vem fer una mostra que reunia els fragments que havíem anat construint entre tots. Gràcies especials al Dídac per gravar i editar el vídeo que narra aquell dia tant intens, i a la Rocío per ser una super-ajudanta-organitzadora-facilitadora, i fins i tot lectora malgrat la seva afonia. Gràcies també al CPA per confiar i deixar-nos utilitzar l’espai.

I aleshores, ens vem plantar a l’inici de l’últim trimestre que ens va passar volant amb la preparació de l’espectacle. I em venen al cap l’Anna Kreplak que ens va fer el disseny del cartell de l’espectacle: gràcies! La Kim que en va donar un cop de mà amb les gestions bancàries: gràcies! I el Jordi pels consells tècnics: gràcies!

I els donaria, Adam, mil milions de gràcies a la Nadia i el Pepe per prestar-nos la burra i portar-la sempre que la necessitàvem al Mirador.

I en els últims moments, a l'assaig general, m’enrecordo de persones externes al projecte que van estar donant un cop de mà en els moments crítics, penso amb la Berta, el Pepe Clemente i la Laura Peña.

I va arribar el dia esperat, Adam. I l’espectacle finalment es va construir gràcies a la participació de moltíssimes persones: la Gina Podesta i l’Hilari fent de pallassos, mai sabrem del cert què van fer mentre nosaltres ens acabàvem de preparar i ells s’encarregaven de distreure els espectadors que anaven arribant. Gràcies a la Leti i la Clara que ens van tocar i cantar unes cançons precioses;  a l’Arnau, la Laia, la Júlia Pascual i el Roger per ballar-nos una polca de Sant Celoni i generar un autèntic ambient de festa popular; al Chelo i el seu show de funambulisme; a l’Adrià per accedir a fer de narrador; al Manu per venir a tocar amb el saxo. Gràcies mil a tots, per participar i deixar-vos enredar amb tot allò que s’us proposava! I també, que no se m’oblidi, gràcies a la Marga i la Maddalen que van editar i gravar el vídeo que es projectava al llarg de la funció.

I unes gràcies molt, molt, molt especials a La Garra de Adam Rieau: gràcies a l’Ona, l’ajuda amb la direcció artística i la regidoria; a la Gemma per ser una ballarina que emociona, una líder de figurants genial, i per tota l’entrega envers el projecte; mil milions de gràcies a l’Elena, per tota la feina de producció que va ser molta i molt pesada, i per ser una tècnica de llums d’últim moment boníssima; a l’Uri uns altres mil milions per tot el treball tècnic, per prestar-nos quasi tot el material de so i llum, per tota la confiança, i per tenir paciència amb les virgueries que li demanàvem. I per últim, gràcies al Carlos, la  Gina, la Rosa, el Dani, la Paula i la Maddalen per ser uns artistes, per tenir tant, tant, tant d’art, per confiar en el que proposava, per haver creat el que va ser l’espectacle. Visca el Jefe, la Consuelo, la Pecas, el Gato, l’Ona i la Noa!!!

I per acabar del tot, Adam, també penso en la Laura Torres que va grabar i editar un vídeo preciós que resumeix la màgia d’aquella nit; en la Laura Barcia que va fer unes fotos maquíssimes on va capturar instants i mirades molt tendres; en el Tomàs Font que va fer aquestes joietes de dibuixos mentre assistia d’espectador a l’obra; i en el Carles Mayol per un costat, i la Leti per l’altre, que van dedicar una estona del seu temps a escriure sobre el que havien vist aquella nit.

Gràcies a tots i totes!!! Gràcies mil!!! Gràcies a tothom que va participar d'alguna manera en el projecte!

dibuixos Tomàs Font

Bufff... Adam, quina emoció... Crec que fins ara, encara no havia pensat el que va ser l’any passat, així, d’aquesta manera, tot seguit, amb prespectiva i fent aquest repàs mental profund... i m’emociona molt pensar en totes aquestes persones, pensar en el procés i en el que vem aconseguir...

I m’emociona pensar que malgrat el cansament i el descontrol final, en tot allò hi havia una veritat, hi havia alguna cosa molt potent, una energia, que és la que em mou a escriure’t ara.

Perquè Adam, et volia comentar que hem començat un nou projecte.

Mireia