Siempre me ha parecido que el rasgo distintivo de nuestra familia es el recato

Estimat Adam,

torno a ser aquí. L'altre dia no et vaig acabar d'explicar ben bé què és això de que comencem un projecte nou... t'he de confessar que ho vaig fer una mica expressament perquè et volia deixar una mica amb l'intriga... amb les ganes de saber què estem tramant...

Doncs, sí! Comencem un nou projecte!!! El dia de la valoració de El fin es nuestro al desembre, vaig proposar d'engegar una altra aventura, que fos una espècie de continuació del que ja havíem fet: un espectacle en moviment. En aquella època tothom anava molt enfeinat i semblava que no era un bon moment...

Però al cap d'un temps la Gemma va venir i em va dir en veu baixa, com si fos un secret, que ella s'animava a preparar un nou espectacle. Dit i fet. A partir d'aleshores vem dedicar més d'una tarda a compartir i explicar-nos el que ens imaginàvem, com ens ho imaginàvem, què ens movia, quines inquietuds teníem, què volíem explicar... i a poc a poc, vem anar escribint un dossier del pre-projecte.

" Amb el record i l’experiència de l’espectacle El fin es nuestro de La Garra de Adam Rieau, sentim ganes de més, d’anar una mica més enllà, de seguir en moviment, però ara sobre el mapa. Per aquesta raó, presentem la idea d’un espectacle que viatja per aquelles terres més properes, malgrat que, pensem, sovint desconegudes. En aquests moments d’austeritat imposada sobre l’essencial d’una comunitat, pensem que és una bona oportunitat per reflexionar verdaderament sobre allò que, creiem, ens està de més; nedar fons cap endins buscant l’esquelet del nostre món i les arrels que ens fermaven a la vida.

Per això i davant de les continues situacions d’impotència en les que últimament ens trobem, ens sorgeix un desig de fer, independentment de l’escenari que ens pintin. Ara volem definir-ne la silueta, dibuixar-lo, posar-li color, retallar-ne la forma NOSALTRES. Volem FER sense escoltar qui ens diu no-no-no-no, qui no mesura la nostra força, qui dóna per fet una resposta silenciosa, qui està petrificat." - dossier del pre-projecte L'ambició dels pots de mermelada

Imaginàvem un projecte que en essència parla de les arrels i del moviemnt. Un projecte que vol descobrir diferents maneres de viure, d’enfocar i d'agafar-se a la vida; i a la vegada, transmetre moviment, animar a la gent a moure’s, a fer coses per no entrar en un estat de paràlisi. El títol provisional és ben curiós: L'ambició dels pots de mermelada, t'agrada?

Quan vem tenir el dossier acabat vem pensar de compartir-lo, de covertir la idea en un projecet obert. I finalment, després d'unes setmanes, vem tancar l'equip. Adam Rieau, presta atenció: som la Zoe, el Dani, el Uri, el Cheo, la Gemma i jo.

I el diumenge passat vem fer el priemer assaig!!! Seguim assajant els diumenges a la tarda, però ara utilitzem la sala de ball del CPA, és genial que ens deixin assajar allà!

Diumenge feia un dia preciós de primavera. I a més, casualment, diumenge feia 82 anys que es va proclamer la II República a Espanya. A tots ens agradava la idea... pel que sabem va ser una època de canvi, de sacseig artístic, de llibertat i transformació... 14 d'abril, bona senyal, bon dia per començar, dèiem...

A l'inici de l'assaig èrem la Gemma, el Dani, el Chelo, la Zoe i jo. Per mi va ser un assaig d'adrenalina a tope, energia i sobretot reafirmació: sí, això és el que m'agrada, pensava... i m'emocionava. Recordar la sensació de llibertat, de joc, de no tenir por de fer... i pensar: fer les coses ben fetes és important, però allò vertaderament important és començar per fer-les, sense por a equivocar-te...  pensar-ho i actuar d'acord, lliures i bojos, amb aquesta bogeria alegre.

A poc a poc, a mesura que passaven els minuts, em tornaven les idees i les reflexions de l'any passat: el ball de la desvergonya, els exercicis de la corda fluixa, les caminades, l'escolta de grup, els collages de fotos, els llibres, els objecets... I noves idees de tot el que he vist i he treballat amb l'Ana Pérez a LET: l'exercici de confiança amb el fil, la tècnica de les parades, la barca... I el cap a mil imaginant... pensant i si fem això? ... i si fem allò? de veritat, Adam, quina emoció!

L'Anna Gil va arribar a mig assaig i ens va estar fent unes fotos precioses. Gràcies Anna!

I al final de l'assaig vem fer una improvització de gairebé tres quarts d'hora! Sorgien situacions surrealistes d'una família estranya, descomposada i torturada, miralls, cadires, crits, corredisses... "Siempre me ha parecido que el rasgo distintivo de nuestra familia es el recato", aquesta era la frase de punt de partida, ara no m'enrecordo de quin llibre la vem treure...

Bogeria en estat pur. Desmadre. Caos total. Genial.

Després va arribar l'Uri i ens vem fer unes fotografies d'equip al final de l'assaig. Hem pensat que així ho farem cada diumenge, per capturar l'essència de cada dia... així doncs, foto desmadrada per un dia desmadrat.

I a les vuit del vespre, Adam, toca fer reunió... l'emoció baixa, toquem de peus a terra i ens adonem que hi ha un munt de feina per fer, ens distribuim les tasques... hi ha feina, hi ha feina, molta feina. Ens despedim, fins diumenge vinent! Anem forts.

Un petó Adam!
Espero que tot et vagi bé allà on siguis!

Mireia

Fotografia: Anna Gil