Ja fa temps que em rondava un exercici pel cap, però encara no sabia ben bé com podíem fer-lo...
L'idea se'm va acudir quan vem anar amb les Malvalocas a veure la pel·lícula Pina de Wim Wenders. Un dels ballarins explicava que Pina per construir les seves coreografies a vegades els demanava que li presentessin coses, persones, objectes... Recordo que explicava que una vegada els hi havia demanat que li presentessin la lluna.
En realitat, aquell dia vaig recordar l'intensiu de dansa que havíem fet aquest estiu a la Bartra amb Una del Montón. Un dels primers exercicis que vem fer consistia en ballar sent l'aire, després l'aigua, el foc i finalment la terra. M'enrecordo molt bé, "heu de ser l'aire, no ballar com si fossiu l'aire, ni imitarlo... heu de ser l'aire durant uns minuts". I recordo que ballaves i a poc a poc et senties més lliure. Haver d'imitar una cosa a vegades et situa en un punt d'inferioritat, ja que d'alguna manera i inevitablement sempre estàs per sota d'allò que imites. I crec que des del punt de vista de començar a crear i imaginar és bastant més divertit decidir que durant uns instants tu ets allò que et vingui de gust ser.
Ahir ens vem presentar mútuament un munt de coses. Vem conèixer en primera persona la muntanya, la gana, la finestra...
I ara només em queda dir: encantada. Encantada d'haver-vos conegut!
Mireia
Mireia
sens dubte PINA ha resultat una gran inspiració, quan vas explicar l'exercici no vaig recordar aquesta escena però ara sí que m'ha vingut al cap!
ResponderEliminar