El horizonte se acerca
y la partida se aleja,
se transforma y muta,
ya no reconocible para el que sigue andando.
El andar ya no quiere el fin ni el miedo ni el antifaz; él sólo quiere el andar.
El fin es nuestro y de nadie más.
Gemma Benet
***
Existeix un lloc fosc i solitari on la llum només es coneix en forma de petits rajos tènues. Un lloc on tot és sec i es respira pols.
Poc a poc, de molt i molt lluny arriben unes ànimes en pena. Sembla que porten caminant una eternitat. Agonitzen. No poden més. Se’ls hi escapa la vida i no hi poden fer res. I em sorprenc perquè malgrat tot encara tenen forces per ajudar-se entre ells a sostenir-se uns als altres.
Però se’ls hi escapa la vida lentament i no hi poden fer res.
Finalment, un d’ells cau i ja no s’aixeca. Tots s’ajupen al seu costat. I ell recita les últimes frases d’aquell famós poema: El andar ya no quiere el fin ni el miedo ni el antifaz; él sólo quiere el andar. El fin es nuestro y de nadie más.
I de cop i volta: màgia. No sé si les paraules han desfet alguna mena d’encanteri i els hi ha tornat la vida o si senzillament només ha alliberat les seves ments durant uns petits instants... però lentament aquelles persones s’inflen. S'aixequen. Canten, toquen, ballen i juguen amb la sorra.
Senyores i senyors: el fin es nuestro y de nadie más.
Poc a poc, de molt i molt lluny arriben unes ànimes en pena. Sembla que porten caminant una eternitat. Agonitzen. No poden més. Se’ls hi escapa la vida i no hi poden fer res. I em sorprenc perquè malgrat tot encara tenen forces per ajudar-se entre ells a sostenir-se uns als altres.
Però se’ls hi escapa la vida lentament i no hi poden fer res.
Finalment, un d’ells cau i ja no s’aixeca. Tots s’ajupen al seu costat. I ell recita les últimes frases d’aquell famós poema: El andar ya no quiere el fin ni el miedo ni el antifaz; él sólo quiere el andar. El fin es nuestro y de nadie más.
I de cop i volta: màgia. No sé si les paraules han desfet alguna mena d’encanteri i els hi ha tornat la vida o si senzillament només ha alliberat les seves ments durant uns petits instants... però lentament aquelles persones s’inflen. S'aixequen. Canten, toquen, ballen i juguen amb la sorra.
Senyores i senyors: el fin es nuestro y de nadie más.
Música: Adagio For Strings, Samuel Barber
El vídeo no es veu gaire bé... però el principi va ser realment emocionant!! Gràcies :)
ResponderEliminarMolt interessant (llàstima que no es veu molt bé, però transmet molt bones vibracions gent! Felicitats!)
ResponderEliminarEl poema és increïble! M'encanta Gemma!
me encanta!! tengo ganas de ir XD (tb me encanta ese bravo jajaj) Buscaremos soluciones a la calidad del video
ResponderEliminarjajajajajaja Brutaaal! que guai, cada dia ben bé podem treure una minirepresentació eh :D
ResponderEliminarTrabajo trabajo trabajo... veía el video y pensaba... apenas se ve nada ... pero a la vez... pensaba... y cada Domingo se están currando el juntarse y hacer cosas .... y de golpe me ha recordado a los grupos de investigación teatral donde la gente se tiraba a la piscina y con ganas de hacer hacían cosas ... y he pensado más ... pero ya te lo diré en clase. Ánimo equipo!!!!
ResponderEliminar