Mirant el cel a la recerca d'alguna cosa

Ells són d'una espècie que viuen sols i aïllats. Ha estat així sempre.


Només saben fer una cosa. Ja de ben petits algú es va encarregar d'instruir-los.


Només saben construir murs al seu voltant. Murs de tots tipus... murs de vergonya, murs de mentides, i després de remodriment. Murs d'enveja i de venjança. Murs foscos d'oblit. Freds com el gel. Murs que els hi impedeixen entrar dins seu a buscar la llum. Murs de ceguesa i ignorància. Murs de rebuig i d'odi. Murs d'indiferència i resignació.


Però sobretot...murs invisibles de por. Por a no tenir un mur que els protegeixi.

Quan algú s'hi vol acostar, hi xoca de ple. Tantes vegades com ho intenti.
Estan perduts entre quatre parets. Estancats.
Algú es va encarregar d'instruir-los.
I ara no poden crèixer.


Algun dia, aixecaran el cap i veuran el cel. Aleshores...

Clara Hosta

*** 

"Jugàvem sovint a buscar llocs del planeta amb noms estrafolaris que pensàvem visitar alguna vegada."


L'alè del búfal, Neus Canyelles