Jugar sense condicions

Sempre m'ha agradat no qüestionar-me la màgia. 

No empenyar-me en saber l'engany...

- Quin és el truc?

- No hi ha truc. És màgia.

 

Perquè el que veus és vertader. També incomprensible, però vertader.

La bellesa de la màgia existeix. La vius.

Com es pot dir que és una mentida?

I penso que potser hem perdut la capacitat de ser incondicionals.

Jugar sense condicions. El que importa és jugar i passar-s'ho bé per sobre de qualsevol altra cosa.

Aleshores quin sentit té posar en dubte la màgia?

Els nens quan juguen es posen una ploma al cap i són indis. 

No necessiten una disfressa com les de les pel·lícules de Hollywood. 

I són més indis que ningú. Ells s'ho creuen. Jo m'ho creia.

Però et fas gran i sembla que per ser un bon indi has de portar una bona disfressa d'indi.

I en l'espectacularitat, en l'esforç de cosir una bona disfressa d'indi, a vegades deixa de tenir cabuda la complicitat.

I per jugar de debó la complicitat és essencial, tinguis la disfressa que tinguis.

I pensant en això... en les coses petites, en les coses de nens, en la màgia i els jocs, us deixo el tràiler d'aquesta joieta de pel·lícula.

Mireia

Crit de Guerra

A l'ataque!!!!

Ataquem-ho tot. I cridem fort.

Cridem com indis. I saltem molt alt!

Agafem forces de dins els nostres crits.

I endavant!

Entendre els ulls

Dilluns va ser Sant Jordi, un dia que a mi em sembla especialment especial.

Dilluns va ser Sant Jordi i la Paula ens va convidar a un espectacle de poesia que feia el seu germà, el Víctor.

El primer poema que va llegir (que després vaig descobrir que no era un poema que era la presentació de l'espectacle...) em va agradar especialment. Ara ja no recordo ben bé el que deia, però sé que parlava de tocar fons per poder agafar impuls i estripar la vida. També sé que amb unes poques paraules, em vaig imaginar de nena caient en una piscina profunda, de nit, amb l'aigua molt fosca, desitjant ansiosa tocar el terra enrajolat per poder doblegar les cames i donar-me impuls per poder sortir a la superfície a respirar.

Les paraules només van durar uns instants, però la sensació de la caiguda s'ha dil·latat en el temps i d'alguna manera encara està en mi. En el seu moment em vaig sorprendre al adonar-me de la capcitat evocadora que tenen les paraules en cadascú. No és res que vingui de nou, és una cosa que sabem tots, però quan ho sents dins teu, sorprèn. I ara encara em sorprenc més quan em veig escrivint aquest post sense recordar les paraules exactes, però moguda pel neguit que em van provocar.

Últimament, m'agrada llegir poesia. I suposo que és justament perquè té aquest poder. A vegades només és una frase, dues paraules, un parràgraf que et trasllada, et transporta, i connecta amb alguna cosa dins teu. Sovint no saps ben bé quina és la raó però connecta, com si d'alguna manera en aquelles paraules hi hagués alguna cosa d'un mateix que al llegir descobreixes i t'apropies.

L'espectacle em va fer pensar en la Garra perquè em va fer il·lusió veure que la gent es mou per fer el que li agrada. I perquè vaig veure molt clar que això importa molt, més del que a vegades pugui semblar. És com si el moviment provoqués més moviment... Així que em va fer il·lusió i em va donar forces per moure'm.

També recordo el títol de l'espectacle: "Entendre els ulls". També em va agradar i em va evocar altres coses que ja us explicaré un altre dia.

Mireia

Després d'una pausa...

 

A vegades, aturar-se fa por. Perquè tens la sensació que si et pares ja no podràs tornar a engegar mai més. Perquè quan el ritme disminueix, tens temps per reflexionar, i a poc a poc comences a dubtar de tot, de tu mateixa, del que has fet... de cop i volta pel teu cap tot són "vols dir?", "i si no funciona...", "és una bogeria". I t’envaeix una sensació de vertigen...

Sembla que si t’atures perds l’energia que et feia avançar. Sembla que perds les forces i que lentament et desinfles.

Però, pensant-ho bé, les pauses són necessàries per poder continuar endavant i no ofegar-se pel camí. Fer les coses per inèrcia tampoc és positiu. I a vegades t'has de convèncer que realment vols fer el que estàs fent.

Així que després d'aquest temps quiets, trèiem forces de dins i continuem amb ànims i sobretot amb molta il·lusió.

I amb l'intenció de regalar-vos una sorpresa de cara a principis d'estiu...

De moment, esperem que disfruteu d'aquesta primavera.

un final por todo lo alto

L'espectacle d'aquesta tarda m'ha recordat al que em transmet aquesta escena de 'Dancing in the dark': per sobre de tot disfrutem, aprofitem els moments i valorem la bellesa que ens envolta.

Perquè realment haver-ho fet millor o pitjor ha estat el menys important... haver aconseguit crear aquesta connexió i aquesta harmonia és brutal! Felicitats a tots, en especial a la Mire!

I, sobretot, moltes gràcies perquè m'ho he passat moooooooooooooooooolt bé :)

Paula

PD: potser m'ha quedat molt pastelón... però es que és veritat!

HELP PEOPLE IMAGINE

(Escrit per Laura Peinado)

Avui ha nevat... es crea un paisatge màgic, i la gent reacciona de maneres diferents... alguns només pateixen per si podran arribar a la feina, per si s’hauran retrassat els trens i es crearà el caos de la ciutat... d’altres se’ls hi omple el cor d’emoció.

a mi m’ha passat això. M’he llevat i m’he emocionat. Ha sigut un dia diferent (amb molta feina... però a la vegada tot molt màgic). He pensat que era una bona ocasió per escriure’t i explicar-t’ho.

Simplement això, que ha nevat, i que veure coses diferents, que alteren la rutina de les vides emocionen a molta gent... i saps? crec adam, que tu estan aconseguint i aconseguiràs això... algun dia ens plantarem a algun lloc i trencarem la rutina d’algunes persones... i segurament els hi omplirem el cor d’emoció.

Això m’ha fet pensar en un dia que passejava per les rambles i vaig veure una dona amb un barret de cowboy, anava passejant-se molt a poc a poc fent moure tres sabates. Sí, tres sabates. Ella en portava dues de posades, però a més a més en duia tres més... que les feia avançar amb paciència rambla avall en fila. Ara la dona agafa la última sabata i fa que avanci les altres dues. Ara torno enrere i la que s’ha quedat l’última la faig avançar fins al davant de tot. I ara torno enrere i faig avançar la primera i així successivament. La gent se la mirava. Jo me la mirava. Era curiós. Trencava esquemes. Et feia pensar. En una sabata hi posava: “HELP”, en l’altra “PEOPLE”, i a l’altre “IMAGINE”. Realment la gent se la mirava i no et deixava indiferent. I saps, Adam, al veure-ho vaig pensar en tu i vaig pensar que t’ho volia explicar!

A vegades farem avançar la il·lusió, tres simples sabates que no volen deixar indiferent a les persones. Per fer-ho... paciència... amun i avall.. no sempre seguirem una línia recta. Però la qüestió és avançar i no deixar indiferent a la gent. Gràcies a tu, Adam, crec que ho aconseguirem. No tinc gaire temps perquè jo he decidit ocupar-me’l.. per això no vinc gaire a les sessions dels diumenges. Però saps? et porto molt a dins i sovint penso en tu.

Gràcies i cap endavant!!!
A tu, les tres sabates i a tots els que les fem avançar!!

Sembla que tot encaixa

Quan vem fer la primera reunió a l'octubre de seguida vem tenir clar que una de les coses més importants era triar un tema des d'on poder començar a inventar. I després de donar-li unes quantes voltes vem decidir escollir com a punt de partida la por.

Aquest diumenge la Gina em va preguntar si la història que proposàvem per l'espectacle seguia tenint alguna relació amb el tema de la por. En aquell moment no li vaig donar molta importància a la pregunta i li vaig respondre que sí, clar, que encara que no fos de manera evident la por era el tema de fons de tota la història.

Més tard, quan ella ja marxava, em va donar un llibre per a nens amb unes il·lustracions molt boniques: El abrigo de Pupa. El llibre explica la història d'una nena que surt al carrer abrigada amb les seves pors, però l'abric cada vegada li pesa més, més i més...

Quan me'l vaig haver llegit vaig pensar que entenia millor la preocupació de la Gina, i em vaig plantejar més seriosament quina relació podia tenir el tema de la por amb la resta de l'història que estem inventant... I pensava, bueno... en realitat tot plegat parla de la paràlisi que pot arribar a causar la por. S'acaba el moviment... el bloqueig porta al bloqueig... el silenci a més silenci... no, si en realitat, relacions no en falten...

Però avui seguia donant-li voltes i per casualitat se m'ha acudit mirar la contraportada del llibre (per veure quin resum hi havia). I sorpresa! Gina, no sé si t'hauràs adonat però hi ha escrita aquesta frase:

"Aquello que la oruga llama el fin del mundo, el resto del mundo lo llama mariposa", Lao Tse

Quin descobriment! I quina casualitat, no?

I m'ha vingut al cap el text de la Gemma, el de la Clara i el de la Marga. Tot és el mateix. Tot connecta. Sembla que tot encaixa.


Mireia