Dilluns va ser Sant Jordi, un dia que a mi em sembla especialment especial.
Dilluns va ser Sant Jordi i la Paula ens va convidar a un espectacle de poesia que feia el seu germà, el Víctor.
El primer poema que va llegir (que després vaig descobrir que no era un poema que era la presentació de l'espectacle...) em va agradar especialment. Ara ja no recordo ben bé el que deia, però sé que parlava de tocar fons per poder agafar impuls i estripar la vida. També sé que amb unes poques paraules, em vaig imaginar de nena caient en una piscina profunda, de nit, amb l'aigua molt fosca, desitjant ansiosa tocar el terra enrajolat per poder doblegar les cames i donar-me impuls per poder sortir a la superfície a respirar.
Les paraules només van durar uns instants, però la sensació de la caiguda s'ha dil·latat en el temps i d'alguna manera encara està en mi. En el seu moment em vaig sorprendre al adonar-me de la capcitat evocadora que tenen les paraules en cadascú. No és res que vingui de nou, és una cosa que sabem tots, però quan ho sents dins teu, sorprèn. I ara encara em sorprenc més quan em veig escrivint aquest post sense recordar les paraules exactes, però moguda pel neguit que em van provocar.
Últimament, m'agrada llegir poesia. I suposo que és justament perquè té aquest poder. A vegades només és una frase, dues paraules, un parràgraf que et trasllada, et transporta, i connecta amb alguna cosa dins teu. Sovint no saps ben bé quina és la raó però connecta, com si d'alguna manera en aquelles paraules hi hagués alguna cosa d'un mateix que al llegir descobreixes i t'apropies.
L'espectacle em va fer pensar en la Garra perquè em va fer il·lusió veure que la gent es mou per fer el que li agrada. I perquè vaig veure molt clar que això importa molt, més del que a vegades pugui semblar. És com si el moviment provoqués més moviment... Així que em va fer il·lusió i em va donar forces per moure'm.
També recordo el títol de l'espectacle: "Entendre els ulls". També em va agradar i em va evocar altres coses que ja us explicaré un altre dia.
Mireia
Dilluns va ser Sant Jordi i la Paula ens va convidar a un espectacle de poesia que feia el seu germà, el Víctor.
El primer poema que va llegir (que després vaig descobrir que no era un poema que era la presentació de l'espectacle...) em va agradar especialment. Ara ja no recordo ben bé el que deia, però sé que parlava de tocar fons per poder agafar impuls i estripar la vida. També sé que amb unes poques paraules, em vaig imaginar de nena caient en una piscina profunda, de nit, amb l'aigua molt fosca, desitjant ansiosa tocar el terra enrajolat per poder doblegar les cames i donar-me impuls per poder sortir a la superfície a respirar.
Les paraules només van durar uns instants, però la sensació de la caiguda s'ha dil·latat en el temps i d'alguna manera encara està en mi. En el seu moment em vaig sorprendre al adonar-me de la capcitat evocadora que tenen les paraules en cadascú. No és res que vingui de nou, és una cosa que sabem tots, però quan ho sents dins teu, sorprèn. I ara encara em sorprenc més quan em veig escrivint aquest post sense recordar les paraules exactes, però moguda pel neguit que em van provocar.
Últimament, m'agrada llegir poesia. I suposo que és justament perquè té aquest poder. A vegades només és una frase, dues paraules, un parràgraf que et trasllada, et transporta, i connecta amb alguna cosa dins teu. Sovint no saps ben bé quina és la raó però connecta, com si d'alguna manera en aquelles paraules hi hagués alguna cosa d'un mateix que al llegir descobreixes i t'apropies.
L'espectacle em va fer pensar en la Garra perquè em va fer il·lusió veure que la gent es mou per fer el que li agrada. I perquè vaig veure molt clar que això importa molt, més del que a vegades pugui semblar. És com si el moviment provoqués més moviment... Així que em va fer il·lusió i em va donar forces per moure'm.
També recordo el títol de l'espectacle: "Entendre els ulls". També em va agradar i em va evocar altres coses que ja us explicaré un altre dia.
Mireia
