un final por todo lo alto

L'espectacle d'aquesta tarda m'ha recordat al que em transmet aquesta escena de 'Dancing in the dark': per sobre de tot disfrutem, aprofitem els moments i valorem la bellesa que ens envolta.

Perquè realment haver-ho fet millor o pitjor ha estat el menys important... haver aconseguit crear aquesta connexió i aquesta harmonia és brutal! Felicitats a tots, en especial a la Mire!

I, sobretot, moltes gràcies perquè m'ho he passat moooooooooooooooooolt bé :)

Paula

PD: potser m'ha quedat molt pastelón... però es que és veritat!

HELP PEOPLE IMAGINE

(Escrit per Laura Peinado)

Avui ha nevat... es crea un paisatge màgic, i la gent reacciona de maneres diferents... alguns només pateixen per si podran arribar a la feina, per si s’hauran retrassat els trens i es crearà el caos de la ciutat... d’altres se’ls hi omple el cor d’emoció.

a mi m’ha passat això. M’he llevat i m’he emocionat. Ha sigut un dia diferent (amb molta feina... però a la vegada tot molt màgic). He pensat que era una bona ocasió per escriure’t i explicar-t’ho.

Simplement això, que ha nevat, i que veure coses diferents, que alteren la rutina de les vides emocionen a molta gent... i saps? crec adam, que tu estan aconseguint i aconseguiràs això... algun dia ens plantarem a algun lloc i trencarem la rutina d’algunes persones... i segurament els hi omplirem el cor d’emoció.

Això m’ha fet pensar en un dia que passejava per les rambles i vaig veure una dona amb un barret de cowboy, anava passejant-se molt a poc a poc fent moure tres sabates. Sí, tres sabates. Ella en portava dues de posades, però a més a més en duia tres més... que les feia avançar amb paciència rambla avall en fila. Ara la dona agafa la última sabata i fa que avanci les altres dues. Ara torno enrere i la que s’ha quedat l’última la faig avançar fins al davant de tot. I ara torno enrere i faig avançar la primera i així successivament. La gent se la mirava. Jo me la mirava. Era curiós. Trencava esquemes. Et feia pensar. En una sabata hi posava: “HELP”, en l’altra “PEOPLE”, i a l’altre “IMAGINE”. Realment la gent se la mirava i no et deixava indiferent. I saps, Adam, al veure-ho vaig pensar en tu i vaig pensar que t’ho volia explicar!

A vegades farem avançar la il·lusió, tres simples sabates que no volen deixar indiferent a les persones. Per fer-ho... paciència... amun i avall.. no sempre seguirem una línia recta. Però la qüestió és avançar i no deixar indiferent a la gent. Gràcies a tu, Adam, crec que ho aconseguirem. No tinc gaire temps perquè jo he decidit ocupar-me’l.. per això no vinc gaire a les sessions dels diumenges. Però saps? et porto molt a dins i sovint penso en tu.

Gràcies i cap endavant!!!
A tu, les tres sabates i a tots els que les fem avançar!!

Sembla que tot encaixa

Quan vem fer la primera reunió a l'octubre de seguida vem tenir clar que una de les coses més importants era triar un tema des d'on poder començar a inventar. I després de donar-li unes quantes voltes vem decidir escollir com a punt de partida la por.

Aquest diumenge la Gina em va preguntar si la història que proposàvem per l'espectacle seguia tenint alguna relació amb el tema de la por. En aquell moment no li vaig donar molta importància a la pregunta i li vaig respondre que sí, clar, que encara que no fos de manera evident la por era el tema de fons de tota la història.

Més tard, quan ella ja marxava, em va donar un llibre per a nens amb unes il·lustracions molt boniques: El abrigo de Pupa. El llibre explica la història d'una nena que surt al carrer abrigada amb les seves pors, però l'abric cada vegada li pesa més, més i més...

Quan me'l vaig haver llegit vaig pensar que entenia millor la preocupació de la Gina, i em vaig plantejar més seriosament quina relació podia tenir el tema de la por amb la resta de l'història que estem inventant... I pensava, bueno... en realitat tot plegat parla de la paràlisi que pot arribar a causar la por. S'acaba el moviment... el bloqueig porta al bloqueig... el silenci a més silenci... no, si en realitat, relacions no en falten...

Però avui seguia donant-li voltes i per casualitat se m'ha acudit mirar la contraportada del llibre (per veure quin resum hi havia). I sorpresa! Gina, no sé si t'hauràs adonat però hi ha escrita aquesta frase:

"Aquello que la oruga llama el fin del mundo, el resto del mundo lo llama mariposa", Lao Tse

Quin descobriment! I quina casualitat, no?

I m'ha vingut al cap el text de la Gemma, el de la Clara i el de la Marga. Tot és el mateix. Tot connecta. Sembla que tot encaixa.


Mireia

Pondremos nombres nuevos a las cosas

El Dani i jo asseguts un a cada punta del sofà. Primer un termo de cafè. Després obrim una ampolla de vi. I comencem a donar-li voltes. Mai cap dels dos hem inventat un espectacle. És nou i ens divertim... som poderosos, podem fer el que vulguem. En quasi tot ens posem d'acord. A estones sembla que no ens entenem. De cop ens adonem que estem dient el mateix de diferent manera. Seguim. Jo m'encallo perquè hi ha una cosa que em preocupa, ell no li dóna importància, seguim... Em torno a encallar. No sé per què li dones tanta importància Mire... Té raó. Seguim. De sobte una bona idea. La canviem... una altra bona idea. I poc a poc anem construint sense acabar de ser-ne conscients del tot... Però arriba el moment de decidir el final i tot es frena. No acabem de visualitzar-lo.

Com acabes una història? Difícil. Com acabarà la nostra història... més difícil. I em ve al cap que la Marga ens ha enviat un text. El llegim. I aleshores ens dóna la sensació que a tots dos ens rondava pel cap aquella idea, la mateixa idea del text, però que no sabíem com expressar-ho. Tot encaixa...

Gràcies Marga! Ja tenim final. Tenim una història amb principi i final! I ens entra el riure.

***

Pondremos nombres nuevos a las cosas y las cosas dejaran de ser cosas, te canviaré el nombre y te querré un poco más, olvidaremos lo que habíamos aprendido para volverlo a aprender. Para no aburrirnos memorizaremos palabras inventadas que cobrarán sentido cuando la palabra sentido deje de tener ninguno. Gracias señores y señoras, el mundo es nuevo y empieza ahora, el fin es nuestro y de nadie más. 

Marga Almirall

Mirant el cel a la recerca d'alguna cosa

Ells són d'una espècie que viuen sols i aïllats. Ha estat així sempre.


Només saben fer una cosa. Ja de ben petits algú es va encarregar d'instruir-los.


Només saben construir murs al seu voltant. Murs de tots tipus... murs de vergonya, murs de mentides, i després de remodriment. Murs d'enveja i de venjança. Murs foscos d'oblit. Freds com el gel. Murs que els hi impedeixen entrar dins seu a buscar la llum. Murs de ceguesa i ignorància. Murs de rebuig i d'odi. Murs d'indiferència i resignació.


Però sobretot...murs invisibles de por. Por a no tenir un mur que els protegeixi.

Quan algú s'hi vol acostar, hi xoca de ple. Tantes vegades com ho intenti.
Estan perduts entre quatre parets. Estancats.
Algú es va encarregar d'instruir-los.
I ara no poden crèixer.


Algun dia, aixecaran el cap i veuran el cel. Aleshores...

Clara Hosta

*** 

"Jugàvem sovint a buscar llocs del planeta amb noms estrafolaris que pensàvem visitar alguna vegada."


L'alè del búfal, Neus Canyelles

Em presentes... la lluna?

Ja fa temps que em rondava un exercici pel cap, però encara no sabia ben bé com podíem fer-lo...

L'idea se'm va acudir quan vem anar amb les Malvalocas a veure la pel·lícula Pina de Wim Wenders. Un dels ballarins explicava que Pina per construir les seves coreografies a vegades els demanava que li presentessin coses, persones, objectes... Recordo que explicava que una vegada els hi havia demanat que li presentessin la lluna.

En realitat, aquell dia vaig recordar l'intensiu de dansa que havíem fet aquest estiu a la Bartra amb Una del Montón. Un dels primers exercicis que vem fer consistia en ballar sent l'aire, després l'aigua, el foc i finalment la terra. M'enrecordo molt bé, "heu de ser l'aire, no ballar com si fossiu l'aire, ni imitarlo... heu de ser l'aire durant uns minuts". I recordo que ballaves i a poc a poc et senties més lliure. Haver d'imitar una cosa a vegades et situa en un punt d'inferioritat, ja que d'alguna manera i inevitablement sempre estàs per sota d'allò que imites. I crec que des del punt de vista de començar a crear i imaginar és bastant més divertit decidir que durant uns instants tu ets allò que et vingui de gust ser.

Ahir ens vem presentar mútuament un munt de coses. Vem conèixer en primera persona la muntanya, la gana, la finestra...

I ara només em queda dir: encantada. Encantada d'haver-vos conegut!

Mireia

El fin es nuestro y de nadie más

Andar para llegar al fin.

El horizonte se acerca

y la partida se aleja, 

                             se transforma y muta,

ya no reconocible para el que sigue andando.

El andar ya no quiere el fin ni el miedo ni el antifaz; él sólo quiere el andar.

El fin es nuestro y de nadie más.

Gemma Benet

***

Existeix un lloc fosc i solitari on la llum només es coneix en forma de petits rajos tènues. Un lloc on tot és sec i es respira pols.

Poc a poc, de molt i molt lluny arriben unes ànimes en pena. Sembla que porten caminant una eternitat. Agonitzen. No poden més. Se’ls hi escapa la vida i no hi poden fer res. I em sorprenc perquè malgrat tot encara tenen forces per ajudar-se entre ells a sostenir-se uns als altres.

Però se’ls hi escapa la vida lentament i no hi poden fer res.

Finalment, un d’ells cau i ja no s’aixeca. Tots s’ajupen al seu costat. I ell recita les últimes frases d’aquell famós poema: El andar ya no quiere el fin ni el miedo ni el antifaz; él sólo quiere el andar. El fin es nuestro y de nadie más.

I de cop i volta: màgia. No sé si les paraules han desfet alguna mena d’encanteri i els hi ha tornat la vida o si senzillament només ha alliberat les seves ments durant uns petits instants... però lentament aquelles persones s’inflen. S'aixequen. Canten, toquen, ballen i juguen amb la sorra.

Senyores i senyors: el fin es nuestro y de nadie más.

Música: Adagio For Strings, Samuel Barber