Em presentes... la lluna?

Ja fa temps que em rondava un exercici pel cap, però encara no sabia ben bé com podíem fer-lo...

L'idea se'm va acudir quan vem anar amb les Malvalocas a veure la pel·lícula Pina de Wim Wenders. Un dels ballarins explicava que Pina per construir les seves coreografies a vegades els demanava que li presentessin coses, persones, objectes... Recordo que explicava que una vegada els hi havia demanat que li presentessin la lluna.

En realitat, aquell dia vaig recordar l'intensiu de dansa que havíem fet aquest estiu a la Bartra amb Una del Montón. Un dels primers exercicis que vem fer consistia en ballar sent l'aire, després l'aigua, el foc i finalment la terra. M'enrecordo molt bé, "heu de ser l'aire, no ballar com si fossiu l'aire, ni imitarlo... heu de ser l'aire durant uns minuts". I recordo que ballaves i a poc a poc et senties més lliure. Haver d'imitar una cosa a vegades et situa en un punt d'inferioritat, ja que d'alguna manera i inevitablement sempre estàs per sota d'allò que imites. I crec que des del punt de vista de començar a crear i imaginar és bastant més divertit decidir que durant uns instants tu ets allò que et vingui de gust ser.

Ahir ens vem presentar mútuament un munt de coses. Vem conèixer en primera persona la muntanya, la gana, la finestra...

I ara només em queda dir: encantada. Encantada d'haver-vos conegut!

Mireia

El fin es nuestro y de nadie más

Andar para llegar al fin.

El horizonte se acerca

y la partida se aleja, 

                             se transforma y muta,

ya no reconocible para el que sigue andando.

El andar ya no quiere el fin ni el miedo ni el antifaz; él sólo quiere el andar.

El fin es nuestro y de nadie más.

Gemma Benet

***

Existeix un lloc fosc i solitari on la llum només es coneix en forma de petits rajos tènues. Un lloc on tot és sec i es respira pols.

Poc a poc, de molt i molt lluny arriben unes ànimes en pena. Sembla que porten caminant una eternitat. Agonitzen. No poden més. Se’ls hi escapa la vida i no hi poden fer res. I em sorprenc perquè malgrat tot encara tenen forces per ajudar-se entre ells a sostenir-se uns als altres.

Però se’ls hi escapa la vida lentament i no hi poden fer res.

Finalment, un d’ells cau i ja no s’aixeca. Tots s’ajupen al seu costat. I ell recita les últimes frases d’aquell famós poema: El andar ya no quiere el fin ni el miedo ni el antifaz; él sólo quiere el andar. El fin es nuestro y de nadie más.

I de cop i volta: màgia. No sé si les paraules han desfet alguna mena d’encanteri i els hi ha tornat la vida o si senzillament només ha alliberat les seves ments durant uns petits instants... però lentament aquelles persones s’inflen. S'aixequen. Canten, toquen, ballen i juguen amb la sorra.

Senyores i senyors: el fin es nuestro y de nadie más.

Música: Adagio For Strings, Samuel Barber

MAN ON WIRE

Us recomano que si podeu mireu aquest documental sobre un funambulista que als 70 va travessar d'una torre bessona a l'altra. És INCREÏBLE!

Des que el vaig veure que m'ha inspirat i crec que pot ajudar per la idea de la Fi del Món.

El podeu mirar al 3alacarta:
http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3894950

Paula

Composició sobre la Tristesa nº I

"I amb tots vostès... la Tristesa"

S'escolten aplaudiments. I surt la Tristesa a escena. Saluda al públic. S'incorpora.

Aleshores, lentament, la Tristesa comença el seu espectacle. I a poc a poc els aplaudiments callen. Parla. Es mou. I no deixa mai de ser qui és. Sens dubte damunt de l'escenari hi ha la Tristesa.

Finalment la Tristesa s'atura. Calla. Mira al públic i es queda quieta. Els espectadors aplaudeixen emocionats: mai havien vist una Tristesa igual. La Tristesa també s'emociona: l'estan aplaudint per mostrar-se tal i com és. La Tristesa saluda al públic. S'incorpora. I surt d'escena.

***

I aleshores, de nou, sona una veu: "I amb tots vostès... la Tristesa"

S'escolten aplaudiments. I surt la Tristesa a escena. Saluda al públic. S'incorpora.

Aleshores, lentament, la Tristesa comença el seu espectacle. I poc a poc els aplaudiments callen. Balla. Aquesta vegada té alguna cosa diferent. Però no deixa mai de ser qui és. Ningú li ho pot negar que ella és la Tristesa. Sens dubte damunt de l'escenari hi ha la Tristesa. Quina absurditat pensar que qui està allà dalt és una altra persona...

Finalment la Tristesa s'atura. Calla. Mira al públic i es queda quieta. Els espectadors aplaudeixen emocionats: mai havien vist una Tristesa igual. La Tristesa també s'emociona: l'estan aplaudint per mostrar-se tal i com és. La Tristesa saluda al públic. S'incorpora. I surt d'escena.

***

La veu no para de sonar. I la Tristesa desfila una i altra vegada davant els nostres ulls. I cada vegada que apreix té alguna cosa diferent. Però sempre és ella. Sens dubte.

***

Finalment l'escenari queda buit. I de sobte, apareixen una, dues, tres, quatre i cinc Tristeses. Repeteixen els seus moviments i dibuixen un quadre: Composició sobre la Tristesa nº I

Composición en Gris-Azul, Piet Mondrian

I jo que he sortit emocionada de l'espectacle per haver conegut a la Tristesa de tant aprop!

Mireia

Un vídeo de part de la Núria

I encara fa més dies la Núria en va enviar aquest vídeo:

 

Una cançó de part de la Clara

L'altre dia la Clara ens va enviar aquesta cançó:

 

I em va sonar a torbellino divertit, a caos alegre, a bogeria despreocupada... Una mica com em sento aquests dies!

IMAGINACIÓ, MOTIVACIÓ, UN GRUP COMPENETRAT I MOLT RITME!

Què fer un diumenge a una casa, un cau, un parc, un..?
6 DRUMMERS, 1 APARTMENT


Què fer en un escenari quotidià...

...i pilotes de bàsquet?
...i una baralla de cartes?
...(una cuina)?



IMAGINACIÓ, MOTIVACIÓ, UN GRUP COMPENETRAT I MOLT RITME!

A TU, ADAM,
PER DEIXAR-NOS INVENTAR
UN ESCENARI QUOTIDIÀ
AL NOSTRE GUST