Fa uns dies vam estar jugant a ser que ets qui no ets. El joc consistia en el següent: ens havíem d'asseure davant de la càmera i deixar que els altres ens fèssin fotos. Guanyaves si aconseguies que en alguna de les fotografies no se't reconeixes. Que no aparegués el teu somriure, la teva postura, el teu gest de vergonya, sinó el gest de l'altre, d'un altre...
Dilluns va ser Sant Jordi, un dia que a mi em sembla especialment especial.
Dilluns va ser Sant Jordi i la Paula ens va convidar a un espectacle de poesia que feia el seu germà, el Víctor.
El primer poema que va llegir (que després vaig descobrir que no era un poema que era la presentació de l'espectacle...) em va agradar especialment. Ara ja no recordo ben bé el que deia, però sé que parlava de tocar fons per poder agafar impuls i estripar la vida. També sé que amb unes poques paraules, em vaig imaginar de nena caient en una piscina profunda, de nit, amb l'aigua molt fosca, desitjant ansiosa tocar el terra enrajolat per poder doblegar les cames i donar-me impuls per poder sortir a la superfície a respirar.
Les paraules només van durar uns instants, però la sensació de la caiguda s'ha dil·latat en el temps i d'alguna manera encara està en mi. En el seu moment em vaig sorprendre al adonar-me de la capcitat evocadora que tenen les paraules en cadascú. No és res que vingui de nou, és una cosa que sabem tots, però quan ho sents dins teu, sorprèn. I ara encara em sorprenc més quan em veig escrivint aquest post sense recordar les paraules exactes, però moguda pel neguit que em van provocar.
Últimament, m'agrada llegir poesia. I suposo que és justament perquè té aquest poder. A vegades només és una frase, dues paraules, un parràgraf que et trasllada, et transporta, i connecta amb alguna cosa dins teu. Sovint no saps ben bé quina és la raó però connecta, com si d'alguna manera en aquelles paraules hi hagués alguna cosa d'un mateix que al llegir descobreixes i t'apropies.
L'espectacle em va fer pensar en la Garra perquè em va fer il·lusió veure que la gent es mou per fer el que li agrada. I perquè vaig veure molt clar que això importa molt, més del que a vegades pugui semblar. És com si el moviment provoqués més moviment... Així que em va fer il·lusió i em va donar forces per moure'm.
També recordo el títol de l'espectacle: "Entendre els ulls". També em va agradar i em va evocar altres coses que ja us explicaré un altre dia.
A vegades, aturar-se fa por. Perquè tens la sensació que si et pares ja no podràs tornar a engegar mai més. Perquè quan el ritme disminueix, tens temps per reflexionar, i a poc a poc comences a dubtar de tot, de tu mateixa, del que has fet... de cop i volta pel teu cap tot són "vols dir?", "i si no funciona...", "és una bogeria". I t’envaeix una sensació de vertigen...
Sembla que si t’atures perds l’energia que et feia avançar. Sembla que perds les forces i que lentament et desinfles.
Però, pensant-ho bé, les pauses són necessàries per poder continuar endavant i no ofegar-se pel camí. Fer les coses per inèrcia tampoc és positiu. I a vegades t'has de convèncer que realment vols fer el que estàs fent.
Així que després d'aquest temps quiets, trèiem forces de dins i continuem amb ànims i sobretot amb molta il·lusió.
I amb l'intenció de regalar-vos una sorpresa de cara a principis d'estiu...
De moment, esperem que disfruteu d'aquesta primavera.
L'espectacle d'aquesta tarda m'ha recordat al que em transmet aquesta escena de 'Dancing in the dark': per sobre de tot disfrutem, aprofitem els moments i valorem la bellesa que ens envolta.
Perquè realment haver-ho fet millor o pitjor ha estat el menys important... haver aconseguit crear aquesta connexió i aquesta harmonia és brutal! Felicitats a tots, en especial a la Mire!
I, sobretot, moltes gràcies perquè m'ho he passat moooooooooooooooooolt bé :)
Paula
PD: potser m'ha quedat molt pastelón... però es que és veritat!
Avui ha nevat... es crea un paisatge màgic, i la gent reacciona de maneres diferents... alguns només pateixen per si podran arribar a la feina, per si s’hauran retrassat els trens i es crearà el caos de la ciutat... d’altres se’ls hi omple el cor d’emoció.
a mi m’ha passat això. M’he llevat i m’he emocionat. Ha sigut un dia diferent (amb molta feina... però a la vegada tot molt màgic). He pensat que era una bona ocasió per escriure’t i explicar-t’ho.
Simplement això, que ha nevat, i que veure coses diferents, que alteren la rutina de les vides emocionen a molta gent... i saps? crec adam, que tu estan aconseguint i aconseguiràs això... algun dia ens plantarem a algun lloc i trencarem la rutina d’algunes persones... i segurament els hi omplirem el cor d’emoció.
Això m’ha fet pensar en un dia que passejava per les rambles i vaig veure una dona amb un barret de cowboy, anava passejant-se molt a poc a poc fent moure tres sabates. Sí, tres sabates. Ella en portava dues de posades, però a més a més en duia tres més... que les feia avançar amb paciència rambla avall en fila. Ara la dona agafa la última sabata i fa que avanci les altres dues. Ara torno enrere i la que s’ha quedat l’última la faig avançar fins al davant de tot. I ara torno enrere i faig avançar la primera i així successivament. La gent se la mirava. Jo me la mirava. Era curiós. Trencava esquemes. Et feia pensar. En una sabata hi posava: “HELP”, en l’altra “PEOPLE”, i a l’altre “IMAGINE”. Realment la gent se la mirava i no et deixava indiferent. I saps, Adam, al veure-ho vaig pensar en tu i vaig pensar que t’ho volia explicar!
A vegades farem avançar la il·lusió, tres simples sabates que no volen deixar indiferent a les persones. Per fer-ho... paciència... amun i avall.. no sempre seguirem una línia recta. Però la qüestió és avançar i no deixar indiferent a la gent. Gràcies a tu, Adam, crec que ho aconseguirem. No tinc gaire temps perquè jo he decidit ocupar-me’l.. per això no vinc gaire a les sessions dels diumenges. Però saps? et porto molt a dins i sovint penso en tu.
Gràcies i cap endavant!!! A tu, les tres sabates i a tots els que les fem avançar!!
