Estimat Adam Rieau,
Aquest diumenge vam ser nens i nenes valentes jugant a l’habitació de la Mire.
De bon matí, la Mire ens explica la seva imaginació en forma de croquis en un paper. Ella ho té clar, nosaltres també.
Abans
de fer res, però, ens omplim les motxiles d’allò bonic que els altres
troben en nosaltres. No t’arribes a imaginar com pesa l’amor; potser
casi tant com la por, però la segona està controlada per la llei de la
gravetat, mentre que la primera pesa cap amunt.
D’aquí, tot segueix: proposta, apropiació, reflexió, adaptació.
Parem per dinar, a la gespa.
Puntuals, tornem i preparem el teatre: llums, so, decoració mentre una veu desgarradora sona en l’ambient.
Seguim,
seguim, deixem coses a l’aire i d’altres ben lligades. Haurem de
posar-li garra perquè esgarrapi una mica el cor de l’espectador.
La gent arriba i els fem passar.
Abans de despullar-nos davant d’ells, ens presentem.
“Escoltem-nos, és l’únic que tenim.” la Zoe diu abans que el taló s’obri i la llum ens banyi.
Gemma
Fotografia: Anna Gil
Més fotos: www.flickr.com/photos/lagarradeadamrieau
No hay comentarios:
Publicar un comentario